Si és que estem fets un campanar de bajoques, i qui dia passa any espeny -com ensenyava una meua besàvia-, i tant si el cel està ras com una espasa, o tot és un orgue de gats, veges si la cansalada és de pollastre, i que no se´t passe l´arròs, i suca sempre molt de pa, si no vols acabar com Camot, ni quedar-te entre Ares i Benassal, ni tindre molta terra en l´Havana.
I volta, món! Que en este, de món, uns pasten i uns altres van al forn. No convé dormir més que un cuc en la botja, ni vestir-se de vint-i-un botons per a fer i contrafer, ni enviar allà de quatre a moros i cristians, ni estar sempre amunt i avall com l´ordinari del Forcall, ni deixar les sendes velles per les novelles. Sorolla´t, no faces l´onso, ni el badoc, ni l´enzeta, que encara t´arribaré! Vés pam a pam, no faces pols ni remolí, que més sap en la sua casa l´orat que el discret en la d´altre, i fes dissabte quan toca, i si no, fes-te fotre, et pot acabar passant lo mateix que al ferrer de Tibi, que ferrant ferrant perdé l´ofici.
Para compte! Si et fan dentetes, i no tens cucut que et cante a l´orella, o et deixen amb el cul a la fresca, que no passe Marc i Creveta, no et lleves la jaqueta, que una oroneta no fa estiu, i a l´estiu tota cuca viu. Tu, quan toca toca, i bon pit bon cànem, sega arran, i arre muletes a batre, que prompte vindrà el sembrar, i després vindrà el rompre, i desprès el mantornar.
I mena, bord! I no digues gat que no el tingues al sac i ben lligat, ni bufes en caldo gelat; si tots frares o tots canonges, mira de viure com un canonge: posaràs la llengua al clotet, cara de fogassa, veu de cabiscol, fàcil, ert com un fus, pesant figues i no caçant musaranyes.
I si no pots segar, espigola! I la lluna la pruna vestida de dol son pare la crida sa mare no vol: de folies com estes te´n contaré més de mil, que les duen a la butxaca lligadetes amb un fil, el discret professor Joaquim Martí Mestre, en el seu Diccionari de fraseologia (segles XVII al XXI), i el savi alcoià Eugeni S. Reig en el llibre El valencià de sempre. No me l´encendràs el tió per detràs: no trobaràs tantes diendes juntes i avinents per a tantes ocasions que vénen al cas per a la conversa i la tertúlia, o al mig del carrer, a la millor terreta del món, un País que no agarra de la milotxa el fil, sempre el darrer de la filera aguantant l´espelma, des d´abans del segle XVII i vés a saber si ben passat el XXI, o en perill d´extinció: un campanar de bajoques.
