Pel que sembla, la secció femenina del PP s'ha empenyat en polititzar i desprestigiar la qüestió lingüística valenciana. Per a fer això tenen l'aval de les «senyories» de la cort, o dels «voceros» pepers del govern estatal, encantats de marcar paquet o perfil en les províncies on, després d'anys de furtar el que van poder i voler, es van quedar a l'oposició, amb «el cul a l'aire», que se sol dir en valencià col·loquial.
I, clar, això els té preocupats, descol·locats o enrabiats, als polítics de corbata blava i als lladres de guant blanc. Per això envien predicadors a repartir improperis, domadors de feres de circ o experts en cinismes cortesans. Un d'ells, per exemple, aquest («de cuyo nombre no quiero acordarme») que s'ha atrevit a fer xirigotades amb el cognom del president Ximo Puig, sense preocupar-li que qui feia vergonya o riure era ell.
Com sol passar, però, les imitacions histèriques solen ser pitjors que els cinismes poc originals. I així arribem a l'espavilada Beatriz Gascó, una «excàrrega» políca del PP, no sé si útil o inútil, que ha dit allò de «Nadie de Compromís, ni de Podemos, ni muchísimo menos alguien de Cuenca, me va a imponer a mi el valenciano» com a resposta agressiva a la diputada podemista Sandra Mínguez. Una frase que mostra el histerisme d'aquesta «excàrrega» lingüística del PP «fabrista», i un exemple del grau d'ignorant autoodi al que estan arribant les aprenents autòctones de bruixes blaves. Perquè l'ideari d'aquesta política pepera, natural i veïna de Castelló, demostra ser d'un racisme lingüístic vergonyós.
Per això, com a valencià, agraesc a Sandra Mínguez la seua actitud. I vull dir-li que, gràcies a persones com ella, el valencià es dignifica i es converteix en la llengua de present i de futur de tots aquells que no volem que la gentola pepera torne mai més a dirigir cap institució valenciana. Mai més, si pot ser. I li dic que en conec moltes altres, de dones com ella: persones que, sense haver tingut el valencià com a llengua de casa, la saben viure, usar i defensar com a pròpia públicament. Perquè les llengües vives són aquelles que, es parlen o no «en la intimitat», que digué algú amb bigotet de dictador, són usades a casa, al corral i al carrer, al parlament i, per suposat, també a la premsa, la ràdio i la televisió. Gràcies, diputada Mínguez. Enhorabona per saber ser «alguien de Cuenca» i diputada valenciana.
