Manuel Moix, el que fins fa poc era fiscal anticorrupció, fa honor al seu cognom. Un llinatge molt bonic gramaticalment, i molt valencianocatalà, per cert. També el tenia l´admirat Terenci Moix, encara ell no era gens «moix». Hi ha vegades que el caràcter, la manera de ser, la imatge, l´ofici o professió o l´estatura d´una persona s´adiuen o harmonitzen amb el nom o cognom de l´individu que el du. I moltes altres, la discrepància entre l´onomàstica de cada u i la mateixa persona és total. O ni una cosa ni l´altra. El cognom del ja exfiscal anticorrupció casa perfectament amb una de les accepcions de l´adjectiu «moix»: ´persona o animal suau en aparença, que fingix mansuetud o innocència´. Manuel Moix sembla no immutar-se per res, com hem pogut comprovar en les nombrosíssimes entrevistes que li feien amb motiu de les polèmiques sobre les seues actuacions i, especialment, la seua participació en la societat familiar radicada en el paradís fiscal de Panamà. L´apatia i la indolència, si més no, aparents, davant de qualsevol estímul, i no commoure´s per res, pareix el seu estat d´ànim permanent i el seu tret principal, almenys públicament. Un bon moix, el senyor exfiscal anticorrupció, o moixo, com popularment i col·loquiament sovint denominem en valencià les persones amb eixe tarannà. Un «moix», en principi, és un gat, però com a adjectiu té l´accepció apuntada i altres com ara ´insuls, que no té vivacitat ni gràcia´, ´trist, abatut´, «Ha estat tot el dia silenciós i moix». Algun diccionari hi inclou la descripció de ´fals, enganyador, que afecta ximplesa i candidesa pèrfidament´. I una «gata moixa», invenció popular i masclista, seria ´dona que dissimula les seues intencions fingint humilitat o innocència´. I si hi ha moixes, també tenim moixos. I ausades que n´hi han. Semblant a eixe adjectiu, en significat, tenim «sompo», descrit pel Diccionari normatiu valencià, i de manera semblant per tots, com a ´individu que té picardia i dissimula molt bé fent el desentés´, ´lent, indiferent, que fa poc de cas del que li diuen´, ´que no té vivor ni gràcia, que és avorrit´. «Fer-se el sompo», com tots vostés saben, és ´fer-se el desentés, fer com si alguna cosa, de la qual es demana explicació, no anara amb l´interpel·lat´. En la vida quotidiana i en les nostres relacions trobem alguns sompos (i sompes), però en la vida pública, i sobretot en la política, potser en trobem més. Per exemple Mariano Rajoy, sovint, es fa el sompo, quan no contesta el que li pregunten, o quan desvia el tema. Però eixa actitud no és privativa d´ell, també molts i moltes altres es posen de perfil davant de preguntes «molestes», que és com fer-se el sompo o la sompa. I tenim també l´adjectiu «sonso», en castellà «soso», que fa referència a qui ´no té vivor ni gràcia´. No són equiparables els sonsos amb els moixos i/o sompos. Els primers vénen al món així, i no tenen per què ser, necessàriament, maliciosos, els altres sí que ho són. Alerta amb els moixos i sompos.
