El senyor Donís Oliver i Ferrer vivia en un poble menut i costaner de cases baixes i emblanquinades de calç, cara al mar, els terrats adornats amb tota classe de plantes i de flors. Hi abundaven, sobretot, els geranis i les hortènsies, els gesmils i les margarides.
Com quasi tots els pobles que es troben a la vora de la mar, el poble del senyor Donís tenia un port menudet on a penes es refugiaven unes cinc o sis barques. Cap d'aquestes barquetes no arribava, per la grandària, a la categoria d'una nau, però, no obstant això, constituïen l'únic mitjà de transport i de comunicació del poble del senyor Donís amb els pobles veïns.
A pesar de no trobar-se en una illa, als habitants d'aquell poble solellós els era molt més fàcil viatjar per mar que no per terra. Una gran serra de muntanyes, amb elevats pics i dificultosos passos, els encerclava i els aïllava, per terra, de la resta del món. Però vivien feliços i això no els preocupava gens ni miqueta.
Només al senyor Donís, de tant en tant, li feia perdre la son. I és que, tot s'ha de dir, el senyor Donís tenia pànic de pujar en una barca i ofegar-se en la gran immensitat del mar. A ell li agradava tenir sempre els peus molt ben posats a terra; potser, per compensar un poc la tendència fantasiosa del seu cap.
Cal dir que, en el poble, el senyor Donís tenia fama, merescuda o no, de tocat de l'ala. I la veritat és que el seu aspecte no ajudava en res a desmentir-la. Es trobava en l'edat difícil d'endevinar de les persones madures: ni jove del tot, ni vell tampoc.
Portava, des de feia temps, un bigot finet de pèl curt que a penes se li veia per baix del nas gros i redó com una bola de billar. Els ulls, per contra, eren menuts i invisibles darrere els vidres de les ulleres. El senyor Donís, per veure, necessitava dur uns vidres tan grossos com el cul d'un got. Finalment, el cap, pelat i lluent, feia joc amb el seu cos grassonet i menut com una mandonguilla. Els pocs pèls que encara tenia eren del color de la cendra i es concentraven tot rodant la part inferior del crani. Quan feia vent i es despentinaven, prenien l'aspecte d'una corona de llorer.
Però, en el poble, al senyor Donís ningú no el coneixia pel seu nom. Tot el món l'anomenava, irònicament, el professor Inventatrastos. ¡I ja podeu imaginar-vos la raó del seu malnom!
El senyor Donís vivia apartat del poble i era considerat per tots els seus veïns com un home estrany i solitari. Ningú no li coneixia cap amic, i d'ell es contaven moltes històries.
La seua casa es trobava situada prop d'un penya-segat i molt més elevada que les altres cases del poble. Corria bon aire en aquell lloc, i el paisatge de la mar, amb les seues infinites tonalitats de verds i blaus, era sempre encantador. No obstant això, ningú no visitava aquell paratge tan bonic, i el senyor Donís es passava la major part del dia treballant en el seu laboratori. Aquest es trobava situat en l'habitació més alta de la casa i li servia també d'observatori astronòmic.
Al professor Inventatrastos, quan no inventava, li agradava mirar les estrelles. També s'estimava molt el seu jardinet i se'l cuidava com si fóra un tresor. Regava la terra, tallava amorosament l'herba i sabia quin era el temps adequat per a cada planta o flor.
