S´ha acabat l´estiu. S´han acabat les bonances per a uns i les basques per a uns altres. S´han acabat les fantasies vora mar, les disbauxes etíliques, les ressaques matinals i tot això que ara alguns en diuen «felicitat» quan s'envien missatgets i fotos somrients. Quin desgavell de món, dirien els déus, si n´hi hagueren al cel. S´han tornat bojos, aquests romans? Potser sí, o en falta poc. Uns han trobat el raconet on estendre una tovalla per a mirar la mar de prop o tindre la piscina a tocar; uns altres s´han passat les nits mirant les estrelles fugaces que no tornaran...
Tornen els dies grisos, les nuvolades que porten refredats, les rutines del treball als que en tenen, les penalitats per als que estan a l´atur... Hem entrat de colp a la tardor, l´estació més trista segons els poetes d´antany, i també aquells filòsofs angoixats que passejaven els carrers de París plovent, xafant les fulles mortes dels arbres.
He de dir, però, que setembre m´agrada, tant si plou com si fa sol; el tinc pel mes més dolç de l´any, un temps amable fins i tot en el to que té la llum, un color de mel amarga, que deia Gesualdo Bufalino, un poeta italià d´aquells que saberen cantar les belleses efímeres de l´instant viscut. Tot això ho escric mentre llegesc al vol els versos de Màrio de Sà Carneiro («el gran boig, el més llunàtic / perdulari de l´instant, l´amant sense cap amant...»), que ha versionat magníficament, com un àngel demoníac o un dimoni angèlic, l´estimat poeta Vicent Berenguer, i que acaba de publicar l´editorial Lletra Impresa: Poesia Completa. Cartes a Fernando Pessoa.
Cal dir que, gràcies als versos de poetes com aquests, les grisors de la tardor es fan de bon passar, mentre la pluja cau a la ciutat i el cor de Paul Verlaine, o «tras los cristales» d'Antonio Machado, l´asfalt es fa lluent i estelat quan s´encenen els fanals dels carrers i els cotxes passen com gats mullats.
Tanqueu els televisors, apagueu les maquinetes de pantalles perverses que us deixen virtualment entotsolats; agafeu un llibre de poemes, sentiu-vos antics. Escolteu la pluja caure, gaudiu-ne la frescor i... que passe el que haja de passar. No penseu que el món real, ai!, s´està demencialitzant ací i arreu. El món es fa real en allò que se té davant. Si no agrada o desplau, gira full, llegeix uns versos que t´acompanyen mentalment. I avant.
