L'asturià és una de les llengües hispàniques que menys atenció ha rebut des de les administracions. De fet, tot i que gaudeix d'algunes mesures de protecció i d'una Adamenia de la Llingua Asturiana, aquesta llengua no és reconeguda com a llengua oficial pel Principat d'Astúries -ni tampoc en les zones de Lleó, on es parla també-, malgrat que compta amb una Llei de promoció i ús on es diu que el govern autònom asturià vetllarà per la seua protecció i promourà el seu ús i al seua difusió, que s'acompanyarà d'un ensenyament adequat. Tanmateix, és oficial -sota la denominació de mirandés- a Portugal, on també se'n parla una varietat. Dividit en tres grans blocs dialectals, compta, a més, amb un asturià normatiu.
Ja fa uns anys -el 2012-, Pablo Suárez García, de l'Academia de la Llingua Asturiana, va traduir el Tirant lo Blanc a aquella llengua. Ara, ho ha fet amb l'obra completa d'Ausiàs March. Aquest volum -que porta per títol Obres completes- ha estat publicat fa uns mesos i presenta l'edició bilingüe de l'obra de March, que s'acompanya d'una breu introducció informativa que permet fer-se una idea de qui va ser el nostre gran poeta medieval. Amb peu d'impremta a Uviéu i amb el segell editorial d'Altadera, March en asturià veu la llum en un volum acurat que serà, a partir d'ara, la referència inevitable per als lectors d'aquella llengua que vulguen acostar-s'hi.
L'aventura d'Ausiàs March en altres llengües va començar al segle XVI amb la traducció de part de la seua obra que va elaborar i publicar a València, el 1539, Baltasar de Romaní. Va continuar quan el 1560 es va editar, també a València, la versió realitzada pel clergue d'origen portugués Jorge de Montemayor. Després, Vicent Mariner el va traduir en llatí i es va publicar al XVII. Des d'aquell moment, s'hauria d'arribar al XIX perquè la trajectòria de March en atres llengües continuàs: primer en castellà -amb noves versions- i després en altres llengües, ja al segle XX, que li han permés ser coneguts en les grans cultures europees. Que ara també March puga ser llegit en asturià és un privilegi. És un símptoma de normalitat, encara, i és, sobretot, una forma de tendir ponts entre diferents cultures que, tot i la distància, són també properes. March n'estaria content de llegir-se, així: «Como a aquel que nel suañu se deleita / con un llocu deleite imaxináu, / socédeme a min: príndame'l pasáu / el maxín y otru bien nun cueye nél, / sintiendo que'l dolor yá ta al acesmu, /sabiendo qu'en sos manes he xacer....».
