No fa molts dies vam poder llegir en una informació d´un mitjà de comunicació que un personatge, molt conegut de la política espanyola, «...atia l´anticatalanisme entre valencians...», dit en un fòrum valencià. No és ninguna novetat això en determinats polítics i en alguns sectors, que sempre que poden «atien» eixe sentiment entre nosaltres. I ara sembla que que és un «bon moment», i alguns no desaprofiten l´ocasió. Però com que esta columneta va de qüestions de llengua, em centre en «atiar» i en altres tres verbs com són «aürtar», «aücar» i «aüixar».
L´autor de l´esmentada informació va usar una forma verbal molt pròpia del registre col·loquial, però amb categoria per a usar-se en tots els àmbits i registres. «Atiar», en primer lloc, és ´avivar el foc removent la llenya per tal que es creme millor, o bé bufant o aventant´. Era un terme més usat antany, quan la família s´arrimava a la redor del foc de la ximenera i la llar. També, com en la frase citada, té el sentit figurat, i en molts casos l´usem en sentits pejoratius.
S´atien els odis, les enveges. Encara que, quan algú atia la població contra alguna injustícia, potser té sentit positiu. Té també el significat de llançar un gos, per exemple, contra algú, «El lladre va fugir quan mon pare li va atiar els gossos». En esta última accepció «atiar» és sinònim parcial d´un altre verb molt privatiu de la nostra llengua, com és «aürtar», que té com a primera definició, segons el Diccionari normatiu valencià, ´atiar (un gos o un altre animal) contra algú´. En l´exemple anterior també valdria este verb i podríem dir «El lladre va fugir quan mon pare li va aürtar els gossos». És també ´llançar-se bruscament contra algú o alguna cosa, envestir impetuosament´, «S´aürtà com una fera contra els que intentaven reduir-lo», o ´anar a topar bruscament contra algú o alguna cosa´, «El cotxe va aürtar contra el semàfor».
Quan algú es rebel·la contra algun altre, de «superior autoritat», també se li aürta, per exemple, un/a adolescent a un pare o una mare, «Li he marmolat per tornar tan tard, i se m´ha aürtat», «Hi ha patró que abusa tant dels seus treballadors que provoca que se li aürten». Ara, en els «escratges», que són moviments de protesta davant la casa d´alguna autoritat, abans contra algun/a abusador/a del poder, i que ara alguns ja els usen per a tot, també podem vore realitzat, en certa manera, el terme «aürtar» i, encara millor, «aücar», que és ´esbroncar, fer crits o xiular (a algú) com a burla o escarni per fer-lo fugir´.
Un altre verb tampoc massa afectuós és «aüixar», que és ´espantar o fer fugir els animals amb moviments de braços o crits´, ´fer eixir els animals del seu cau amb crits i soroll perquè els caçadors els puguen caçar´, «Aüixa les mosques, que van al menjar», «No aüixes els coloms que vullc agarrar-ne un», «El nóvio d´Empariues es portava tan malament que ella l´ha aüixat de la seua vida».
