Em va passar al Louvre, al British Museum i al Metropolitan de Nova York: els retrats egipcis de l´època romana de les necròpolis de la governació del Faium són tan colpidors que, tot i les altres obres d´art que es poden trobar en aquells espais que són considerats dels més importants del món, els retrats egipcis aconsegueixen impactar-me. Supose que per ser tan realistes i pròxims: es col·locaven sobre la mòmia del difunt representat, eren confeccionats quan la persona encara era viva i, potser, eren exhibits a casa seua, fins que els posaven damunt el mort. On, per fortuna -i gràcies al clima d´Egipte-, han arribat a nosaltres. Són originaris d´Hawara i d´Adrianòpoli i representen la classe benestant dels romans i dels egipcis romanitzats que, en aquella zona, s´enriquiren a partir del conreu i del comerç del blat.
Per damunt, però, del seu alt valor artístic, allò que més impacta, quan s´està davant d´una d´aquelles representacions, és l´estranya mescla que es produeix entre la joventut dels retratats i la mateixa idea de la mort. De fet, l´esperança de vida en aquells segles -uns cents anys abans i després de Jesucrist- no arribava als 35 anys. De manera que els homes i les dones retratats són joves i adolescents -com la coneguda com l´Europea, del Louvre, la bellesa de la qual és impressionant. I al costat d´aquella joventut, hi ha la mort. Jo, que tinc una certa afecció als retrats, crec que no sent mai tan clarament aqueixa presència com amb els rostres del Faium.
Potser, als altres retrats -on també hi ha gent ja morta-, no materialitze tant la corporeïtat del retratat: es conserven sobre les mòmies i els percebem de forma més «presencial». Però, també impressiona la proximitat d'aquells rostres que tenen uns dos mil anys i que són, en la seua naturalitat, tan quotidians com els actuals. Pintures encàustiques -en cera- o al tremp, aconsegueixen matisos i graus de perfecció que a occident només tornaran a aparéixer amb l´arribada del Renaixement -i no sempre. Evidentment, la civilització romana assentada sobre l´antic Egipte degué ser un món complex i riquíssim de tradicions tècniques i culturals. La simbiosi resultant, segons sembla, va influenciar l´Imperi Bizantí. Però aquells rostres anònims quasi sempre, i realitzats també sovint per artistes anònims, són alguna cosa més. Són els ulls de l´Antiguitat clàssica més vius que podem veure i que, d´alguna manera, des de la seua mort museística i sense descans, ens miren a nosaltres i qui sap si, estorats, ens jutgen.
