L´aire lliure de la Universitat Politècnica de València (UPV) està habitat per materials de pes. L´acer, el bronze, el ferro i la pedra conviuen i dialoguen amb altres de menor grau com el fang, la ceràmica, el vidre o la fusta en un entorn estudiantil, creatiu i d´investigació. És el Campus Escultòric a cel obert, que la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport acaba de reconéixer com a museu valencià, val a dir, el Museu del Campus Escultòric Universitat Politècnica de València (Mucaes-UV). A més, el Rectorat de la mateixa universitat va fer públic, el passat 14 de novembre, la licitació de la seua restauració, amb un pressupost base total de 71.390 euros i un termini d´execució/entrega d´onze mesos a partir de la formalització del contracte.
L´espai va ser ideat als anys vuitanta amb l´impuls de l´escultor valencià Nassio Bayarri i el suport del rector Justo Nieto. Naixia amb la idea integradora d´oferta turística i cultural que possibilitava un espai artístic obert, amb un sentit de permanència i de conservació preventiva i amb una col·lecció de significativa intenció pedagògica i investigadora per a la comunitat universitària. De fet, l´UPV programa visites guiades, seminaris i tallers. Ignacio Bayari Lluch, conegut com a Nassio (València, 1932), tres vegades Medalla Nacional d´Escultura, entre molts altres reconeixements, és autor, per exemple, de l´obra Cósmico Geométrico, al si del campus, encara que també té altres distribuïdes per la ciutat de València com els monuments a José Segrelles, Vicente Blacsco Ibáñez, Gregori Mayans, Ausiàs March, Melchor Hoyos o a l´afició valencianista, aquest últim, al carrer Micer Mascó, Avinguda de Suècia.
Pel que fa al Campus Escultòric de la Politècnica, són un total de 78 peces de 68 artistes de dotze nacionalitats diferents, unes xifres que permeten considerar la col·lecció com una de les majors i millors a l´aire lliure de l´Estat. Un patrimoni en el qual cal destacar la presència de treballs com el Bou roig, (1962), d´Alberto Sánchez o la Piràmide Invertida (2010), de Damián Ortega, i obres com Unidad Yunta (1970), de Pablo Serrano; Paloma (1989), de José Esteve Edo; Arquitectura del silencio (1997), de Ramón De Soto Arándiga; Trípodes oblicuos y conos (1999), d´Ángeles Marco; Obelisco (2007), de Joan Riera Ferrari o Cactus (2004), de Javier Mariscal.
No és factible fer ací ressò de tots, per la quantitat i qualitat de treballs de la col·lecció. Tal vegada assenyalar com es pot trobar l´obra Sunbilla (1965), de Néstor Basterretxea o Mindstorms (2004-2012), de Joan Llavería. Alberto Sánchez, Jorge Oteiza, Eusebio Sempere, Martín Chirino, Manolo Valdés, Joan Cardells, Gerardo Rueda, Manuel Hernández Mompó, Adolfo Schlosser o Miquel Navarro són alguns dels més reconeguts. El conjunt es distribueix als tres campus que conformen la universitat: Vera, Gandia i Alcoi, encara que la major part de l´obra està en els 108.000 metres quadrats de la zona enjardinada del campus de Vera, a la capital.
El Campus Escultòric, ara ja reconegut com a museu, va ser inaugurat a principis de la dècada de 1990, concretament, el 28 d'octubre de 1993. Aleshores, n´hi havia tretze escultures d'artistes plàstics, que a poc a poc i de forma anual anaven eixamplant-se a través de diferents modalitats d´adquisició, fins arribar a la col·lecció actual. Pel que fa als materials, predomina l´acer, amb 24 peces; el bronze, en 21; el ferro, en 11, i la pedra en 7. La titularitat de les obres pertany a la Universitat Politècnica.
Un patrimoni que ja des del seu origen ha tractat de ser un espai compartit on els artistes poden mesurar-se i també aconseguir un diàleg entre les obres i l´entorn. Un espai artístic obert que permet la primera aproximació d´un públic jove a la realitat universitària, que en arribar als campus, sempre entra pels ulls.
