El Govern somalí acaba de llançar l'alerta: més de 3,1 milions de persones necessiten urgentment assistència humanitària 2. Almenys 15 morts i 47 ferits després d'un atemptat suïcida en un mercat nigerià. i 3, i per no parlar de Congo, els conflictes, la violència i els desastres naturals han causat 2,7 milions de nous desplaçaments interns a Àfrica en la primera meitat de l'any; el 69 % dels 3,9 milions registrats en 2016. Són algunes de les notícies pillades al vol, ahir, de les agències informatives sobre les coses que passen al continent «mare». Un exercici: alguna informació al telediari de hui sobre Àfrica, que com deia el polac Kapu?ci?ski , no existeix?

Dos valencians, Desiree Garcia i Javier Marin, han tornat de Nairobi (Kénia) fa dos setmanes, ahir arribaven a València, encara que s’establiran a Madrid. Periodistes de l’agència EFE, han estat cinc anys de corresponsals quan, en un diari local, van veure una notícia que no era com les que enceten aquest article. Una comunitat menuda, d’unes tres mil persones, un poblat de xaboles de fang de Mombasa, de nom Owino Uhuru, portava endavant una causa judicial contra una multinacional índia dedicada al reciclatge de bateries de cotxe, a l’Àfrica, sinònim de residus tòxics sense control a canvi de diners.

Owino Uhuru, en suahili, significa D’acord amb la llibertat. Els periodistes, en companyia de Yusuf Razzaque, (Los Ángeles, California), van decidir deixar de banda la rapidesa de la informació diària. Aprofundir, que és quan la primera capa de la història cau i es veu la qualitat de la pell, el més profund de l’ésser humà, quan «parles, t’apropes i et conten històries que t’arriben a l’ànima i et fan relativitzar», deia Desiree Garcia.

Història de perseverança

Amb dies de vacances, una beca de l’European Journalism Centre, de la Bill & Melinda Gates Foundation, un crowfunding i bona voluntat, l’equip (format per O. Gibert, T. Mwaura, J. Omondi, K. Kenneth i N. Zurutuza, producció de Terranova Works), va trobar una història de sublevació, perseverança, vitalitat i, a pesar de les greus conseqüències, d’èxit. Un relat mediambiental, una història d’arrelament també, doncs els protagonistes volen continuar vivint al seu poble, la batalla liderada per un grup de dones que van desafiar totes les convencions i desavantatges socials que les lliguen en aquest continent. Amb tot això, els valencians han fet un documental, Owino, que es va estrenar a la Seminci de Valladolid (62 edició), al Festival de Cinema i Drets humans de Barcelona (14 edició) i al Roma Independent Film Festival (XVI edizione), una trajectòria que no ha fet més que començar. Un documental, que a més, aposta per una estètica innovadora, allunyada del tòpic icònic que ressalta la pobresa, narrada amb llum, color, vida i poder, «perquè així és», deia Marin encara que, efectivament, hi ha una relació directa entre pobresa i drets, mediambientals entre els altres.

Owino narra la seua història

A Owino Uhuru, en una zona turística, al costat del principal port de l’Àfrica oriental, passava que, de sobte, els xiquets es comportaven de forma estranya, tenien dolor crònic, tumors, òrgans que deixaven de funcionar, el monyo de color plata. «Owino» narra la seua història. «La vida abans era confortable, no hi havien problemes de malalties ni pol·lució. Però un dia va arribar una fàbrica gran, que donava feina, i però, van començar els canvis. Sabíem que venia fum, però no sabíem que podia fer-nos mal. La cama està unflada, el metge diu que és pel plom», un metall blavenc, de pes atòmic. Ja diu el refrany, El pecat pesa més que el plom. «No hi ha cura per aquest verí. Els danys són irreversibles. És probable que l’Àfrica estiga seriosament afectada. És il·legal permetre que aquesta fàbrica treballe», diuen, «però tenim corrupció endèmica i escollim als nostres governants perquè ens protegisquen, no per a donar-nos llibertat. La policia ens va rodejar amb pistoles, vam estar protestant. Si tú planejes alguna cosa amb una dona ho aconseguiràs. La Constitució de Kenia diu que tot el món té el dret a un ambient net...».

Són testimonisd ’una història extraordinària, un xicotet exemple d’un abús que es reprodueix amb impunitat per tot arreu del continent veí, i al qual aquestos periodistes donen veu. Extraordinària perquè, segons Marin, «la gent accepta el seu destí de forma fatalista; en aquest poble, les dones van decidir sublevar-se». Com deia Garcia, «són elles les que donen de menjar al continent, una societat matriarcal, el seu pes és fonamental encara que després no estiga reconeguda, però com els homes les abandonen, estan acostumades a treballar en equip més que ells.»

Les dones van aconseguir tancar la fàbrica que els enverinava, «i no va ser cap tribunal sinó la pressió política i social», afegia Marin. Els responsables van desaparéixer i ni el govern kenià ni els periodistes han aconseguit saber on són els responsables, «que han canviat tres vegades de nom, impossible seguir-los la pista». Un treball sobre drets humans que van més enllà. Rodada en anglès i suahili, ara el poble està contaminat...