Sembla que era Lincoln qui escrivia aquella carta al mestre del seu fill on deia allò de «Ensenye-li a ser gentil amb els gentils i durs amb els durs, ensenye-li a confiar en les seues pròpies idees, encara que els altres li diguen que està equivocat, i al fet que no faça les coses simplement perquè uns altres les fan». Tant se val, que Valentí Puig diguera en «A la carta. Cuando la correspondencia era un arte», que es tracta d’una misiva apòcrifa, el contingut és el mateix. I allò important és que és Henry Fonda qui encarna al jove de Kentucky que apareix al fotograma de més amunt, a l’heroi americà apolini pels segles dels segles, president de la reunificació. Fonda emparellat amb el John Ford, que és com dir quasi res. Com també que aquesta fotografia de la dreta mostra a l’histriònic Cary Grant en mans de Jean Arthur en eixa altra pel·lícula «Només els àngels tenen ales (1939)», obra d'Howard Hawks, en la qual una jove americana arriba fent escala a Barranca, un port sud-americà, on coneixerà una xicoteta gran família de pilots que arrisquen les seues vides portant el correu amb les seues avionetes a través de les muntanyes.

Un joc de parelles el que proposa l’Institut Valencià de Cultura amb el cicle Ford vs Hawks. Tots dos feien westerns potents, però així com sí que hi ha un estil Ford, no hi ha un estil Hawks, segons diuen els experts per assenyalar que Ford ha passat a la història en lletres més grans.

Com en els jocs de xiquets que no ho és, la Filmoteca proposa una selecció de clàssics dels dos cineastes nordamericans per trobar diferències coincidents. El cicle s’inaugura demà, a les 22.30 h., amb la pel·lícula en la qual Ford aborda els anys de formació del president nord-americà quan era un apassionat estudiant de Dret a Illinois, «El jove Lincoln» (1939).

El cicle està organitzat en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya amb l’objectiu de destacar l’aportació creativa a la història del cinema dels dos representants de l’edat d’or del Hollywood clàssic, val a dir, els anys de la lucidesa. Per a la Filmoteca, aquesta coincidència d’autors està basada en el que podria ser una divergència. Més enllà del paral·lelisme de les seues carreres i vides biològiques, «representaven mirades diferents sobre la realitat del seu temps», com a cronistes contemporanis del seu propi país.

«Ford és un historicista, el cronista més genuí i no exempt de gest crític, sobre tot a través dels seus westerns, de la creació del mite fundacional dels EUA i de la seua evolució com a nació», diuen des de la Filmoteca. «La seua sensibilitat social, contradient el tòpic que era un director de discurs reaccionari, es manifesta amb tota la seua esplendor en «El raïm de la ira» (1940) o «L'últim hurra» (1958), que tracten explícitament el tema polític. I encara que també tracta els mites fundacionals del seu país a través del ‘western’, Hawks es refereix quasi sempre al present, ja siga reflexionant sobre el significat del treball col·lectiu d'homes en plena acció dins del cinema d'aventures o abordant en les seues magnífiques comèdies la guerra de sexes».

Entre l’elegía i el cinisme

«Més greu i reflexiu Ford, més vitalista i intuïtiu Hawks, en el cinema de tots dos trobem, a més de la seua particular poètica de la imatge i la narració, un gran sentit de l'humor, que en el primer té a voltes un to elegíac i en el segon és més cínic. Més enllà de diferències i similituds, els dos retraten amb la saviesa i experiència dels clàssics gents i paisatges», diuen des de Filmoteca.

Entre les pel·lícules que podran veure's de Hawks figuren ‘Scarface, el terror del hampa’ (1932), ‘Sólo los ángeles tienen alas’ (1939), ‘El sueño eterno’ (1946), ‘Tener y no tener’ (1944) i ‘¡Hatari!’ (1962). De John Ford estan programades al desembre i gener ‘El último hurra’ (1958), ‘La taberna del irlandés’ (1963), ‘El delator’ (1935), ‘Huracán sobre la isla’(1937) i ‘¡Qué verde era mi valle!’ (1941).