03 de febrero de 2018
03.02.2018

El tren Alcoi-Gandia i quan anàvem a l'estraperlo

Un documental i un llibre de l'editorial andana recullen la història i testimonis sobre esta important infraestructura

02.02.2018 | 20:50
Un altre dels antics convois, en l´estació d´Alcoi.

El 24 de gener va ser una efemèride de gran transcendència per als habitants de les comarques de l'Alcoià, el Comtat i la Safor. I de retruc, per a tots els valencians. Aquesta va ser la data inaugural del ferrocarril Alcoi-Gandia, que durant 76 anys va ser motor econòmic i nexe d'unió entre l'interior i la costa. Alcoi, ciutat pionera en la revolució industrial, «la petita Barcelona», el «poble de costeres i ponts» que «ofeguen però no mataran», en paraules d'Ovidi Montllor, necessitava una eixida al mar per a la producció tèxtil, siderúrgica i paperera, i una entrada per a tot el carbó que movia aquella maquinària.

El port d'Alacant quedava massa lluny. Gandia oferia l'oportunitat que necessitava. Però a un preu alt: superar una orografia complicadíssima i, sobretot, el pas del barranc de l'Infern, entre l'Orxa i Vilallonga. Cap companyia de l'Estat es va atrevir a executar el projecte. Només els anglesos, experts a estendre el ferrocarril arreu del món. La història del ferrocarril Alcoi-Gandia és digna d'una pel·lícula, d'una novel·la coral sobre l'espenta d'empresaris, d'emprenedors, de veïns de tots els pobles, per aconseguir un tren, el seu tren, símbol i garantia de progrés. De pel·lícula, amb actors, no en tenim. Però sí d'un documental, «Serpis de ferro, el tren dels anglesos» (Document Art). Un treball memorable, de factura exquisida, que arreplega la història del tren, amb opinions d'experts i de testimonis, amb imatges històriques sobre l'aventura que representà aquella obra: deu locomotores, huit túnels i dotze ponts, alguns tan espectaculars com el pont de ferro que unia Muro i Gaianes sobre el riu d'Agres. Una obra considerada la més important del segle XIX, a la zona. D'aquell tren només resta el record, les anècdotes dels veïns que el van conèixer i la via verda actual, a la vora del Serpis, una de les més atractives del País Valencià.

I també hi ha un llibre. Perquè el tren dels anglesos, a més de transportar mercaderies va ser, durant els anys més durs de la postguerra, el tren de l'estraperlo. L'escriptor de Sueca, Víctor Labrado, evoca amb mestria aquella època. «Quan anàvem a l'estraperlo» (Andana Edicions) és un seguit de testimonis i records rescatats de l'oblit i convertits en literatura. Bona part al·ludeixen al tren de l'estraperlo que baratava oli i blat de les comarques de l'interior amb fruita i arròs de les comarques de la costa. Tot un negoci, d'amagat de la guàrdia civil, que bastiria l'argument d'una pel·lícula d'intrigues i peripècies, digna de Hollywood. Les rutes de l'estraperlo començaven amb bicicletes, carregades de sacs d'arròs, des de la Ribera. I s'estenien fins enllà on el negoci permetia, cap al nord i l'Oest però, sobretot, cap al sud. Quan passegem per la via verda Alcoi-Gandia, per Muro, Beniarrés, l'Orxa o Vilallonga, fins a Almoines o Potries, trobem testimonis muts del pas del temps. Testimonis que ens conten històries: els túnels, els pilars de pedra dels ponts de ferro, les plataformes dels dipòsits d'aigua, les casetes dels treballadors, les estacions abandonades... En aquells paratges, ara quietud i silenci, ja no sona cap traqueteig, ni inunda el cel cap fumareda de vapor. Tampoc hi ha ja paranys, persecucions, emboscades... on els protagonistes de l'estraperlo jugaven a conillets amagar amb les forces de l'ordre. Si les pedres parlaren, quantes històries ens contarien. La lliçó última del documental «Serpis de ferro» i del llibre «Quan anàvem a l'estraperlo» continua vigent i és extensible a tots els valencians. És una lliçó de coratge i de tenacitat. Un veí de l'Orxa, de noranta anys, em contava fa poc que quan, a finals del seixanta, desmantellaren el tren, la via i els ponts, va ser «com si ens arrancaren el Benicadell de l'ànima».


La lliçò del tren dels anglesos

Al segle XIX, un grapat de pobles menuts, encapçalats per dues ciutats d'espenta, Alcoi i Gandia, van ser capaços d'obrir-se camí en la història, gràcies al ferrocarril, símbol del progrés. Semblava impossible, tots els deien que les seues reivindicacions eren una barbaritat, que hi havia obres més urgents, que quin desgavell. Però, finalment, ho van aconseguir. En aquell moment, la seua victòria, va ser una victòria per a tots els valencians. Actualment, hi ha diverses vies de rodalies amb un futur incert. Hem de recuperar i fomentar el paper del ferrocarril, dels camins de ferro, davant dels camins d'asfalt, com a eixos vertebradors i de progrés. Recordem la lliçó del tren dels anglesos.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook