03 de marzo de 2018
03.03.2018

'Què volen aquesta gent? o crònica de la defenestració d'un jove comunista...

Enguany es cumplixen 50 anys de la creació d´alguns títols mítics de la nova cançò

03.03.2018 | 04:15
'Què volen aquesta gent? o crònica de la defenestració d'un jove comunista...

A una de les darreres compareixences públiques de Francisco Franco Bahamonde a la balconada de la Plaza de Oriente de Madrid –quan el dictador ja es trobava en un evident estat de momificació i catalèpsia irreversible–, un lúcid procurador del règim va tenir l´encert de fer un comentari que, més enllà de l´anècdota i l´ocurrència, ha esdevingut categoria històrica i visionari parenòstic del que després havia de venir.
L´individu en qüestió, davant l´eufòria d´un públic fidel i embogit pel fanatisme –el fanatisme del que veu, incrèdul, que tot allò pot acabar més prest que tard– amollà en veu baixa la frase aquella de «(...) i ara només ens queda convertir això en vots». Ment preclara, a la seva manera, el procurador franquista estava posant les bases del que aviat havia d´arribar. Ni el falangista però camaleònic Adolfo Suárez ho hagués descrit millor i, com era d´esperar, després del trànsit havia d´arribar la Transició. Només calia llevar d´enmig l´efímer i molest Carrero Blanco –un magnífic exemple de volatilitat política, si se me permet l´observació– i l´equació acabaria de quadrar perfectament. Eren anys ben interessants, aquells, un període històric de vertadera cirurgia social sense anestèsia, no com ara, que de sedació n´estam sobrats. Fou en aquell context, més o menys, quan Maria del Mar Bonet musicà un poema del barceloní Lluís Serrahima per enllestir un dels himnes del nostre particular maig del 68. Què volen aquesta gent? ens parla d´un dels molts actes d´impunitat assassina de la policia espanyola d´aquells anys tèrbols, més en concret ens recorda un episodi esdevingut a Madrid poc temps abans.

En efecte, Rafael Guijarro era un jove estudiant i militant del partit comunista -maoista, que no se m´emfadin els puristes-, que la policia defenestrà, es a dir, llançà literalment per la finestra de casa seva. La cançó prest esdevingué un instrument d´oposició al règim i –poc després d´un concert a les Coves del Drac, a Manacor, mirau per on- fou prohibit per la censura del règim.

L´assassinat d´Enrique Ruano
No massa mesos després –més o menys quan Franco decidí que Juan Carlos de Borbón fos el seu successor, en aplicació de la Ley de Sucesión de 1947 i quan ja tothom havia oblidat l´homicidi d´Estoril–, un altre esdeveniment semblant tingué lloc també a Madrid: el gener de 1969 tres inspectors de policia assassinaren fredament l´estudiant Enrique Ruano –també per defenestració fulminant–, per la qual cosa foren jutjats i, lògicament, absolts.

El que ens provoca més calfreds ara és que la causa fou reoberta el 1994 per ordre del Tribunal Suprem amb un resultat ben curiós, tot i les evidències que inculpaven els tres policies responsables d´aquella mort: absolució incontestable dels agents que, per cert, en aquell moment ja ocupaven càrrecs d´alta responsabilitat a la policia de l´exemplar democràcia espanyola. La Transición fou així i, si no t´agrada, li fas un llacet.
Eren mals temps per a la lírica, aquells anys de l´agonia del franquisme i del trànsit a una democràcia tutelada, amb episodis que encara no s´han explicat ni s´explicaran per ara i personatges d´allò més sinistre. Sempre m´ha semblat autènticament significativa la trajectòria del policia José Maria Pérez-Reverte Gutiérrez, germà del caspós, masclista, classista i brau Arturo Pérez Reverte, acadèmic amb tots el honors i escriptor de ploma incerta. Assassí convicte, el germaníssim (àlias, Cartago) fou inspector destacat de la temible Brigada Regional de la Policia Judicial de Madrid, amb diversos crims a la seva esquena. Membre d´una màfia policial que actuava amb absoluta impunitat, fou cap d´una banda que s´especialitzà en matar lladres de joieries, per tal de quedar-se amb el seu botí i fer desaparèixer els responsables dels robatoris. En el seu currículum també podria constar, diuen, la desaparició de Santiago Corella, el Nani. Ara, l´ínclit Arturo -que no practica com el germà, però que segurament pensa més o menys igual que ell- passa per ser, amb el ciutadà Mario Vargas Llosa o l´anodí Javier Marias, un autèntic campió del nou liberalisme i de la regeneració democràtica espanyola, analista de capçalera i referent literari de la FAES.

Una darrera dada, ben sucosa: un altre membre d´aquella mafia policial i assassina, de nom Domingo Lorenzo Rodríguez, ha estat candidat a diputat dels Ciudadanos d´Arrimadas i Rivera per la circumscripció de Castelló. Coses de la segona Transición espanyola. I ara, cinquanta anys més tard, encara ens seguim demanant, què punyetes volen aquesta gent?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook