Acabada la santa setmana de dolors, on la vida es representa com un calvari de desgràcies que acaben amb la mort, avui arriba la pasqua de les flors, el diumenge de l'alegria pasqüera, on es deixen els dols guardats a l'armari, i el personal se'n va cantant festivament al camp a celebrar que la vida continua, tot i les penalitats. Intuesc que la interpretació simbòlica que faig d'aquests dies vacacionals no és la de la majoria de la gent que s'agafa aquests dies com una desconnexió de la rutina laboral, simplement. Cadascú, però, és lliure de viure les seues vacances com li vinga de gust, o com puga passar-s'ho més bé. Vull dir, anant de processó, de viatge, o de descans.
En la meua memòria de xiquet (la que ha romàs inalterable tot i les erosions del temps), la setmana de la passió es vivia amb un silenci sepulcral perquè el penediment s'expressava així, calladament. Els bars i els cinemes tancaven i l'única música que sonava era la de les bandes de cornetes i tambors que acompanyaven les processons amb estridències marcials de to fúnebre, quan no de solemnes marxes militars. Tot quedava oficialment trist en aquesta vall de llàgrimes. A pesar d'això, als forns de llenya es coïen les mones i els panous que endolcien l'aire despertant el desig dels berenars pasqüers. Recorde les dones amb la post al cap anant i tornant dels forns, escampant una olor ensucrada pels carrers.
Per sort, quan aquells xiquets arribàrem a l'adolescència, les embatades del mar, les hormones primaverals i l'arribada de la pasqua feien més suportable aquesta setmana de dolors rituals. Tal dia com avui la gent eixia de comboi a alegrar el cos i l'esperit amb músiques mediterrànies d'acordions o americanes de rock and roll; músiques prohibides abans per incitar les parelles a tocar-se pels horts de tarongers, o a la caseta a la vora de la platja. Pasqua era l'estrena del primer bany de mar. No de bades aquest diumenge se'n deia «de glòria», i així el celebrava el personal: gaudint la glòria assolellada d'un dia de festa al camp. Un costum, aquest, deliciosament civilitzat que permetia oblidar les penes, perquè totes havien quedat perdonades... gràcies al sacrifici ritual del Nostre Senyor.
El diumenge de Pasqua, doncs, era i és això: la manera joiosa de començar a celebrar el bon temps deixant en un calaix les tristes robes de l'hivern. Així era i així es encara, per sort.
