10 de abril de 2018
10.04.2018

Mig segle de llums i ombres per a Massiel i la seua victòria a Eurovisión

Quan es cumpleixen 50 anys de la primera vegada que Espanya guanyà el famós festival continuen sense aclarir-se acusacions sobre una pressumpta compra de vots

10.04.2018 | 04:15
Mig segle de llums i ombres per a Massiel i la seua victòria a Eurovisión

Una nit de fa 50 anys Massiel va fer història amb la primera victòria espanyola en Eurovisió en imposar-se al gran favorit, amb un tema que li va caure de rebot després de la sobtada renúncia de Joan Manuel Serrat i un vestit minso que semblava voler sacsejar-se l'ombra de la Dictadura. Va ser el 6 d'abril de 1968, en l'emblemàtic Royal Albert Hall de Londres, en una nit en la qual la jove madrilenya, que llavors tenia solament 20 anys, va vèncer en el seu terreny i per un únic punt al Congratulations del britànic Cliff Richards.

Ho va fer amb La, la, la, creada pel Duo Dinámico i amb base, segons alguns apunten, en la cançó d' El Noi de la Mare. No seria d'estranyar, sobretot quan el primer triat per a interpretar el tema va ser Serrat, qui va renunciar a la seua participació en el festival al no permetre-li el règim franquista cantar-la en català. «No era el meu lloc. Pensava que políticament per al Govern era d'una gran rendibilitat que ho autoritzara, per a donar una imatge de tolerància que en aquell moment no existia. Però la renúncia no va ser el difícil. El difícil van ser els dies posteriors per a la meua família i per a mi», va recordar en una xarrada amb Efe.

En el llibre que acompanyava la seua Antologia desordenada (2014) rememorava així mateix com un directiu de RTVE li va etzibar: «Però tu vols ser un cantant internacional o un cantant provincià?». Serrat va començar a cantar en castellà a partir d'eixe any, però ell no podria actuar de nou en TVE fins a 1981, ja en democràcia.

Manuel de la Calba i Ramón Arcusa, autors del tema, es van assabentar de la polèmica per televisió, «quan per lògica hauríem d'haver-ho sabut abans perquè teníem una bona relació», van dir els integrants del Duo Dinámico, que van tancar aquella xicoteta malifeta en 2011 en publicar un recopilatori amb la versió de La la la en català i al costat del creador de Mediterráneo. «Açò va ser un accident en la seua vida i sobretot en la meua», declararia en 2003 i en un programa de TVE la pròpia Massiel, la triada per a substituir-lo, que no donava crèdit quan va ser rebuda per un núvol de periodistes a peu de pista en l'aeroport de Barajas, després de sis mesos d'estada a Mèxic «cantant rancheras». Tinguera relació o no, ella havia empatat a punts amb Serrat en una enquesta en la revista musical Mundo Joven en la qual preguntaven als lectors pel seu artista predilecte per a acudir a Eurovisió. «Hauré d'aprendre-me-la a marxes forçades perquè ni tan sols la conec», reconeixia en trepitjar Madrid. «Jo era molt moderna i molt progre, cantava Piazzola i Aute. El primer que se'm va ocórrer va ser canviar-me el look, perquè venia de vestir de negre llarg», comentaria després, sobre el moment en què va decidir pagar-se ella mateixa el cèlebre i curtíssim model de Courrèges que va lluir a Londres.

El seu no menys famós ball va ser una idea del modista i cantant Jorge Gonzálvez, ja mort, igual que el mestre Rafael Ibarbia, que va dirigir l'orquestra. I així va eixir a actuar Massiel acompanyada del trio coral La La Lá. «Se sentia la pressió del festival, però semblava fet perquè li donaren la medalla del mèrit a Cliff Richards, per això va ser una sorpresa», va rememorar Massiel, qui va guanyar per un punt que li va concedir Alemanya, mentre Iugoslàvia, l'últim país a votar, va deixar tot com estava.

El règim ho va rendibilitzar propagandísticament i, encara que Massiel va posar color així al blanc i negre a aquella Espanya del franquisme, mai va poder desprendre's de l'ombra de la sospita que va refermar sobre la seua victòria, especialment en els últims anys. En 2008 la polèmica va créixer per un documental de La Sexta en el qual repassaven els esdeveniments de 1968. El cronista musical José María Íñigo va afirmar en ell: «A Espanya li interessava molt guanyar el Festival d'Eurovisió per a tindre un cert renom en alguna cosa. Ja en anys anteriors s'havien fet moltes maniobres per a tractar de fer-se amb els vots de molts països». «Tothom sap, i s'ha publicat, que directius de TVE i de discogràfiques es passejaven per Europa oferint per les companyies de discos editar treballs de cantants búlgars, txecs o vés-te a saber, i TVE comprant sèries que mai s'anaven a posar i mai es van posar, per a què ens donaren els vots per a tractar de guanyar», va continuar Íñigo.

El periodista es va desdir posteriorment d'estes declaracions i, a preguntes esta mateixa setmana, es va limitar a respondre: «No vaig a parlar gens d'Eurovisió». Ell mateix, en ocasió de la fallida participació de Rosa en 2002, va preguntar a Massiel en El Show de Flo per esta qüestió. La cantant va desviar el tema cap a l'última edició, en la qual va participar Rosa i en la qual es van repetir eixos rumors amb la guanyadora.

Convé rescatar en este punt unes controvertides i velles declaracions a Efe de Gabriel García Mármol, nebot, representant durant mitja vida de Manolo Escobar i, després de la seua mort, biògraf oficial. Segons ell, quan Serrat va refusar cantar La la la, la primera opció de TVE per a substituir-lo va ser Manolo Escobar, qui va rebutjar la proposta. «Les possibilitats de guanyar són molt àmplies, sembla que li va dir Arturo Kaps, alguna cosa així com el cap de programes de TVE d'aleshores, al que Escobar, «en ple èxit en aquella època», li va preguntar què volia dir. «Que vas a quedar entre els tres primers segur», va respondre. Siga com siga, la de Massiel va ser una victòria històrica, ja que solament ella i Salomé un any després van aconseguir lliurar un triomf a Espanya en 57 participacions en Eurovisió. Quant caldrà esperar per a la següent?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook