Després de No és cap simulacre (Mésdemil, 2012) i Sendes salvatges (Mésdemil, 2015), la formació de Banyeres ( Aitor Estan, Pau Tudela, Patri Montava i Saül Sempere) ha tornat a l´estudi seguint el camí cap a la maduresa sonora. A Lluita, l'essència punk-rock del grup es manté amb una faceta exploradora cap a nous estils musicals. Hui presenten el seu nou treball a la sala Wah-Wah amb Novus Ordo y DJ Plan B
P Per què «Lluita»?
R Realment va ser que quan portàvem tres o quatre cançons ja fetes ens vam adonar que giraven al voltant d'aquest concepte. Totes parlaven d'una lluita més personal, d'una lluita més ideològica... Però al final totes tenien aquest matís i el que era lògic era anomenar-lo així.
P Les cançons esmenten la lluita social, que és l'habitual en aquesta escena musical, però també les lluites quotidianes...
R Volíem que totes les persones es trobaren identificades, que tota persona té la seua xicoteat lluita dia a dia. Ja siga personal, emocional, sentimental, de l'àmbit que siga.
P Sou una banda que ha mamat del hardcore dels 90 però ací heu introduït qüestions electròniques. És una evolució necessària?
R És cert que impacta molt, però és anecdòtic. Però és cert que el ventall de músiques que escoltem ha anat ampliant-se i hem escoltat grups més actuals que ens han fet apreciar aquests estils: guitarres més acústiques, tocs electrònics... Aquests grups dels 90 que sempre ens han agradat sempre estaran ací, però cal anar afegint noves coses.
P El hardcore és una bona plataforma per a altres sons?
R Sí, és un estil molt bàsic que casa bé amb qualsevol cosa que li poses.
P En «Invencibles» soneu al hardcore, però més dels 80, més popers, com uns Husker Dü de Banyeres...
R Sí, potser aquesta siga nostra part més melòdica i emotiva. Al final la idea d'Inèrcia és barrejar canya amb bateria i guitarres amb melodies i emocions.
P Com ha crescut Inèrcia des del vostre primer disc en 2012?
R No volíem, però ens hem fet majors (riuen) i això ens ha fet també canviar també en les cançons. Creixes com a persona i també com a músic, i aquesta experiència ha derivat en el nou disc.
P Aneu cap als 30. Heu escapat a aquesta desafecció del rock que té la gent de 20 anys?
R Sí, és així. En l'àmbit de l'escena es nota que al rock'n'roll li costa més entrar perquè la gent té una altra concepció de la música moderna. Cada vegada és més difícil trobar ara grups que et transmeten el que ens transmetien els d'abans.
P I això ha influït en la vostra música?
R Vulgues o no, per molt que t'agrade una música estàs embolicat de grups moderns, amb les seues bases electròniques o el rap. No pots estar en una escena i cagar-te en tot. Si alguna cosa agrada molt és per alguna cosa i com a part de l'escena has de ser conscient i adaptar-te encara que siga una mica.
P La versió que vau fer de Vetusta Morla té a veure amb això?
R Va ser una aposta arriscada perquè no les teníem totes i al final ha sortit bé. És un grup que ens agrada, però com són diferents de nosaltres pensem que donar-li un toc personal anava a ser fàcil. Ens esperàvem que els indies se'ns anaven a tirar al coll però els ha agradat.
