Els termes «imam» i «imant», de vegades els veiem escrits equivocadament. En certa ocasió vaig vore escrit, erradament, que «L´islamisme xiïta iranià, guiat per l´imant Khomeini, va derrocar la monarquia del corrupte xa de Pèrsia, però seguramet va ser pitjor el remei que la malaltia». En valencià-català, un ´guia, cap o model espiritual o religiós i, a vegades, polític, entre els musulmans´, és un «imam» (paraula acabada en «ema»), per exemple l´esmentat aiatol·là. Sense ser tan important, un imam també pot ser, entre els musulmans, un ´celebrant encarregat de presidir i dirigir l´oració col·lectiva, el que dirigix el rés en la religió islàmica´. Per cert, qualsevol home (ha de ser baró, per descomptat) pot ser imam, sempre que domine bé els rituals islàmics i sàpia resar de manera excel·lent, i ser un poc (o molt) atrevit.

En la nostra religió majoritària, supose, cal passar pel seminari per a fer eixes funcions de director espiritual. I també s´ha de ser home, òbviament. I és que el feminisme encara no ha arribat a les direccions de la consagració divina. Ja vorem quan s´hi decidix això. En l´islam crec que eixa qüestió està encara molt llunt. I en la religió catòlica tampoc s´hi decidixen, per ara.

L´altre terme que, a vegades, com deia, es confon amb el sagrat «imam» és «imant» (amb «te» final), que és el ´mineral o cos que té la propietat d´atraure el ferro, l´acer i en menor grau altres cossos´. En castellà es denomina «imán» tant el cavaller que guia l´esperit i les conductes dels fidels a Mahoma com el mineral que atrau materials relacionats amb el ferro. I una persona que té un fort atractiu, es pot dir que té imant. I ahí ja entra el gènere femení. I els diners, ja se sap, tenen imant, fins i tot creen dependència. Mirem el cas del nostre paisà Marcos Benavent, el Ionqui dels Diners. I un imam pot tindre imant per als fidels mahometans, encara que l´atractiu o la gràcia terrenal siguen discutibles. Una altra parella de paraules que també dóna lloc a confusió és «àrab» i «musulmà». I no s´han de confondre eixos termes, perquè un musulmà pot no ser àrab. I un àrab pot no ser musulmà. Un àrab és un/a ´natural o habitant d´Aràbia o, per extensió, ´natural d´un país que ha adoptat la llengua i la cultura àrabs´. I un musulmà és ´qui professa el mahometisme´.

Es pot ser àrab d´Egipte, de Síria o del Sudan i no ser musulmà (encara que la majoria ho són), com per exemple els cristians coptes d´Egipte. I, al contrari, no ser àrab i ser musulmà. Tot és qüestió de quina religió es professe o s´adopte. Conec un cavaller d´un poble de la Ribera que, en l´època de final del franquisme i en plena Transició, era militant actiu d´un partit d´extrema esquerra, i als poquets anys de l´establiment de la democràcia es va convertir a l´islam, i va arribar a imam de la mesquita del seu poble. Tot és qüestió de conviccions.