Començarem fent referència a un article publicat a Regió7 (del mateix grup empresarial que Levante-EMV) el 14 de maig del 2017 on vostè explica l'existència d'unes 15.000 peces de ferralla espacial, restes dels satèl·lits , que orbiten al voltant de la Terra. D'entrada li he de donar les gràcies perquè un llec en matemàtiques com és un servidor, el va entendre.
No tots els temes han de ser entenedors per a tothom. Hi ha coses per a les quals es necessita un cert grau de coneixement per poder anar més enllà; i a vegades explicar este més enllà a gent que no està sobre aquell tema, és impossible; també hem de ser conscients, d'això. A vegades per fer-te entendre uses símils, però este símil no és cert, no és una equivalència, és perquè s'entenga que allò és com això, però no és igual que això. Aleshores passa tot el contrari, que la gent que entén molt et diu: home, això que has dit no és ben bé així, eh?
A l'hora de divulgar vos moveu entre el no és ben bé així i el ja ho sé, però és que si no ho explique d'esta manera tampoc no m'entendran.
Sí, està clar. Depèn del grau d'aprofundiment que pugues fer. No recorde qui deia que de vegades trivialitzar les coses és com treure'ls importància; depén dels fòrums. Ara semblarà que quan fem divulgació diguem mentides... També hi ha gent que és molt bona divulgadora i gent que no.
Però els estudiants que entre desenes d'assignatures tenen les de matemàtiques, si no estàs tocat pels déus...
L'educació tal com es concep hui és capa rere capa, per tant el que està bé és que l'estudiant vaja sedimentant bé les capes. Quan es dissenya una assignatura et preguntes on vols arribar; pel que sé que saben de cursos anteriors puc començar a partir d'un punt i vas posant capes, sediments per poder arribar allà.
El quadre de l'article que hem referenciat diu que a menys alçada respecte a la Terra necessites més velocitat de desplaçament per a véncer la força de la gravetat perquè la tens més a prop i afecta més. Ho he entés?
Sí, sí. Això no és res més que aplicar la feina feta per Kepler, que va ser el primer a dir que els planetes es mouen en el·lipses i no en redones i es va adonar que si jo estic més a prop de l'objecte que m'atrau, en el cas de la Terra seria al voltant del Sol i en el cas dels satèl ·lits, al voltant de la Terra, vaig més ràpid.
Com més a prop estàs més ràpidament t'has de desplaçar per no ser engolit per la força d'atracció de la Terra.
Nosaltres diem: els astronautes en l'espai floten. Flotar seria una imatge. Tu veus que estan flotant però no; nosaltres associem el concepte flotar a què no t'atrau cap força perquè si no cauries, doncs justament el que fan és caure! Tota l'estona estan caient, però el que passa és que a la mateixa velocitat a la que cauen, es desplacen cap a la dreta i sembla que vagen donant voltes, quan en realitat tota l'estona estan caient.
Ja hem arribat a l'astronomia. Això és el que li agrada.
Mira, l'astronomia és allò que de xicotet ja t'agrada. Més que l'astronomia física o química, la composició dels planetes, el que sempre em va interessar és l'orientació, com es mouen les coses. Recorde que en una antiga biblioteca, un dia vaig trobar un llibre que es deia: «Geodésica y astronomía de posición», on hi havia totes les fórmules matemàtiques
per saber la posició del Sol al llarg dels dies, dels planetes.
M'imagine un adolescent de setze o dèsset anys atret per un llibre amb un títol tan senzill.
Este interés també venia motivat perquè, tot i ser de secà, estava molt interessat per la navegació. De fet jo vaig començar a fer enginyeria naval a Madrid. Aleshores passava que si només hi havia un lloc on impartiren una carrera, la posaven a Madrid. Este tema de l'orientació dels vaixells, com s'ho feien; com s'orientaven els vaixells antics. De fet un dels gran reptes que va tenir la humanitat va ser saber-se posicionar a alta mar. Per posicionar-te necessites dos dades: la latitud i la longitud. La latitud és el més fàcil del món: tu al vespre mires l'Estrella Polar i si la tens molt amunt, vol dir que estàs molt al nord, a Noruega per exemple, i si la tens molt avall eres prop de l'equador. Si és de dia també pots saber-ho pel Sol; depenent de l'època de l'any, el Sol puja més o menys. El gran problema era la longitud, quant t'havies desplaçat cap a l'est o cap a l'oest, cap a la dreta o cap a l'esquerra. I clar, no hi ha cap mesura perquè la Terra gira, no tinc referències. Este problema no s'ha pogut resoldre astronòmicament sinó que ha estat mecànicament.
Ser capità de vaixell abans que arribaren els primers aparells mecànics, devia ser molt difícil.
Evidentment era gent que se sabien el cel de memòria.
Hem perdut sapiència de la mateixa manera que se'n perd quan desapareix un ofici manual?
Quan tu mires amunt, si no veus res, és perdre sapiència? Segurament hem guanyat en altres coses. La sapiència què és? Saber com més coses millor? O saber les coses que ens pertoca per l'època? Cada període històric té la seua pròpia sapiència i a cada generació que passem tenim més cultura al darrere.
Per tant, expressions com mecànica celeste, òrbites periòdiques o sistemes dinàmics són el seu món.
Doncs sí. Tenia clar que fent matemàtiques hauria de fer altres coses que em donarien formació però jo a allò a què volia arribar era a fer l'assignatura de mecànica celeste, que em permetera entendre des del punt de vista matemàtic aquell llibre de quan tenia 17 anys. En mecànica celeste, el problema clàssic és el que es coneix com a Ncossos; s'explica molt fàcil: els cossos es consideren puntuals, deixes Npunts només sotmesos a la gravetat, a la llei de Newton, què passa? El problema, sembla increïble, només té solució quan en tens dos. Si a l'univers només hi haguera el Sol i la Terra, nosaltres podríem saber on està la Terra en cada moment amb total precisió, però com que hi ha el Sol, la Terra i Júpiter, i pose este perquè és el primer planeta massiu i per tant que té una afectació, este problema ja no està resolt, no hi ha unes fórmules; imagina't que no n'hi ha tres, a l'univers n'hi ha... Quan mires satèl·lits al voltant de la Terra pots pensar que el teu món és la Terra i el satèl·lit i que el Sol no t'afecta, però sí que afecta, és el que se'n diu pertorbacions. En primer ordre tu voràs que no, però si esperes un temps, voràs que sí.
Si les pertorbacions s'han de tindre molt presents deu haver-hi sempre algú vetllant per fer les correccions adients perquè no afecten el giny.
Tots els satèl·lits estan monitoritzats per fer precisament les maniobres de correcció o per fer maniobres d'evasió per a no xocar amb altres cossos; les probabilitats són xicotetes, no obstant... I un dels reptes importants serà dissenyar satèl·lits femers; ja s'ha començat. Ara ja es demana que quan llances un satèl·lit duga combustible suficient per fer-lo baixar quan haja acabat la missió o per llençar-lo a fora en òrbites pàrquing.
Òrbites pàrquing?
Les òrbites on van a parar els satèl·lits són tres: baixa, mitjana i alta. Els satèl·lits dels GPS, parlo de memòria, són a uns 24.000 quilòmetres, i els geoestacionaris, aquells que sempre estan sobre el teu cap i que giren a la mateixa velocitat que ho fa la Terra, són a 35.000 quilòmetres; quants n'hi ha a esta alçada? molt pocs; la majoria es mouen entre els 300 i els 1.200 quilòmetres.
El cel no ens caurà damunt?
No, no, hi ha molt espai i a més a més l'atmosfera ens ajuda, ens ho crema tot; ei, també han arribat cossos importants a la Terra! I òbviament que tenim tots els perills de la natura. L'atmosfera és la nostra capa de salvació.
