P Actua per primera vegada en tota la seua carrera a Torrent.
R Tinc ganes d'anar a València perquè el públic de València és el meu públic. Perquè capta les meues coses amb molta facilitat. Si haguera de tornar a viure una altra vegada en lloc d'haver viscut a Catalunya ho haguera fet a València perquè artísticament m'haguera sentit millor.
P Per què?
R Hi ha un gust per les coses escèptiques.
P Amb què es trobarà el públic quan veja «El sermón del bufón»?
R Una obra especial perquè tot el que succeeix ací no és ficció, és tot realitat. Tot el que faig, el que conte, el que es veu, tot pertany al món de la realitat, els monòlegs convencionals sempre són una invenció, una fantasia... Són ficció.
P Diu que s'interpreta a si mateix en l'obra. Com es fa això?
R És un repte quasi impossible perquè sempre quan estem en públic amb gent interpretem allò personal amb el qual ens mira la resta de gent. Generalment hi ha una altra persona. El que tracte és de ser tot l´espontani que puc. Ho faig amb un joc doble de dos personatges que són les meues dos contradiccions, el personatge Albert i el personatge Boadella. I a voltes discutixen l'un amb l'altre, estan en desacord. És la contradicció que a voltes tenim nosaltres mateixos. Eixa és la doble interpretació. És el costat més proper a la infància i, després, el que s'ha fet amb els anys dins de la mateixa carrosseria, clar.
P Per què «bufó»?
R Perquè sempre hi ha un costat de bufons amb una certa sàtira sobre la vida. A voltes tràgica i a voltes còmica però sempre prenem eixa espècie de joc d'espills amb la societat baix una actitud bufonesca. També ho faig perquè moltes vegades m'ho han dit com un insult, especialment a Catalunya. Per a insultar-me em deien bufó, la qual cosa és una contradicció perquè és un ofici tan digne com la resta. Aleshores jo publique l'any 2000 les meues primeres memòries que es deien «Memòries del bufó». Precisament acceptant el repte que em llançaven.
P Utilitza molt la ironia en les seues obres. Què és el més irònic que li ha passat mai i que conta al sermó en aquest cas?
R Al sermó explique coses especials. Per exemple, la meua primera entrevista amb Jordi Pujol en la qual faig de Pujol i al mateix temps d'Albert. Açò sí que és una situació prou irònica i divertida perquè eixa entrevista és una entrevista de l'any 70, aleshores era banquer. Allí ja vaig intuir que aquell personatge seria un impostor per totes les coses que va fer i va dir, i ho explique. També conte com vaig fer el personatge del rei Joan Carles. És especial, divertida, perquè sabem que és un personatge prou divertit. Totes les coses que conte tenen un sentit dins d'una via que he practicat en la meua vida, que sobretot ha sigut la llibertat. Sóc un practicant compulsiu de la llibertat. Quasi sempre me l'han deixada practicar, encara que alguna vegada m'ha costat prou.
P Com en el tema de la Torna al 1977?
R Sí, en aquell cas jo vaig practicar la meua llibertat, però els altres també van practicar la seua llibertat. També explique amb molt detall com vaig fer la fugida de la presó. Jo crec que «El sermón del bufón» és un exercici de llibertat abans de res amb ironia sempre, amb coses amb què la gent es riu perquè la vida a voltes té coses molt divertides. Aquesta és la meua forma de ser, la meua forma de mirar la vida.
P Què tenen en comú la cultura i la política?
R Lamentablement a voltes la cultura depén de la política. Dic lamentablement perquè en general és alguna cosa que succeeix en tots els aspectes. Sempre estem sotmesos als canvis polítics, als gustos que els consellers i ministres volen. I açò moltes vegades resta llibertat. En comú lamentablement tenen poc. Haurien de tenir més en comú encara que els polítics haurien de ser gent en general més culta, cosa que no ho són. Ho havien sigut tal vegada més en l´època de la Transició però ara... ara són lamentables.
P Encara que diga que exerceix la llibertat, vosté sempre ha criticat lliurement i per açò ha sigut assenyalat en moltes ocasions...
R Quan u diu i fa el que pensa sempre ha d´exposar-se a unes contrapartides. Però aquest camí l´ he escollit perquè els avantatges han sigut majors des de tots els punts de vista ja què he tingut un públic que ha esperat de mi aquesta llibertat.
P També parla a «El sermón del bufón» de l'estímul dels enemics. Té vosté algun enemic?
R En uns quants, un bon grup. Però tenir adversaris és estimulant. Jo no em fie mai de la gent que no té adversaris. Són gent que vol estar bé amb tots. Quan u no té adversaris és que està sempre en l'equidistància de tot. Si t´hi compromets és lògic que hi haja gent que no li agrade el que fas i el que dius, i si a més a més fas i dius coses sobre estaments que tenen poder o persones que tenen poder, la contrapartida és major. Però també en proporció el nombre d'amics és superior. La gent no hauria de tenir tanta por de dir el que pensa.
P Catedràtic de la crítica social, és conegut per haver criticat tot amb el que no està d'acord. És Tabàrnia la màxima expressió d'aquesta crítica?
R Tabàrnia és una manifestació d'un estat de desesperació enfront d'açò que succeeix a Catalunya. També s´exporta i en teniu una part ací. I a les Balears també. Davant aquesta claustrofòbia que es produeix quan hi ha aquesta espècie de virus, pensament únic, qui no hi està d'acord és traïdor a la pàtria. Doncs Tabàrnia és una eixida que oxigena la gent. És una eixida elegant perquè és divertida, irònica, satírica. I és lògic que Tabàrnia tinguera alguna cosa que veure amb mi perquè en el fons és una continuació de moltes coses que he practicat sobretot enfront del secessionisme i el separatisme. És una cosa que a la gent li dóna la sensació que és alguna cosa neta, on no hi ha interessos de partits, ni per descomptat interessos econòmics. És un joc espontani d'una gent que diu: «açò no m'agrada».
P És la veu de l'altra cara de la moneda del «Procés»?
R Sí, però és la meua veu també perquè no està circumscrita a cap ideologia política concreta excepte la de dir: «per aquest camí no volem anar».
P Creus que els valencians tenim una mica de «tabarnians»? O al contrari?
R València és un lloc on la conya és important. La gent practica la ironia, la sàtira amb molta gràcia, per a mi és una cosa que sempre m´ha atret d'ací. De fet vaig fer l'obra «Vicenteta de Favara». És una obra molt divertida sobre la història de València baix la vista de la Vicenteta. És amb tots eixos productes de l'horta convertits en referents eròtics. En definitiva, jo crec que el nacionalisme a València no té una eixida potent perquè hi ha sempre un costat escèptic, irònic, una mica fester de la vida. Quan diuen que a València s'està generant el mateix que a Catalunya jo crec que no, hi ha unes diferències molt grans en el caràcter. Ací la ironia i la sàtira agrada molt. Jo no he vist riure mai com he vist riure als valencians amb obres meues.
P Què té vostè de valencià?
R Segurament em sent identificat en el costat més mediterrani perquè diem que els catalans són un poc calvinistes i els valencians són molt, molt mediterranis. Tenen més a veure amb aquest món, el sensual, de Gaudí, una sensació de món obert. Ciutadans que són més salats. Eixa és l'atracció que jo sempre he sentit ací.
