P Masculins per a referir-se a un col·lectiu, paraules que només en femení tenen un significat negatiu... A on més s’amaga el masclisme en el llenguatge?
R El llenguatge no és masclista, és un mitjà de comunicació que no pensa ni sent. La llengua té la capacitat de transmetre missatges sexistes, igual que altres pacifistes o racistes. La llengua no definix estes coses, són els seus usos els que invisibilitzen les dones. En efecte, un dels més bàsics és el masculí genèric o presentar les dones en un segon terme, sistemàticament sempre després dels homes, establint una jerarquia. També es presenta a les dones d’una manera poc pertinent i respectuosa: els homes pel cognom i a les dones pel nom i amb l’article «la» davant... Este tipus d’ús situa de diferent manera homes i dones.
P Ahí s’inclou la diferència entre «senyora» i «senyoreta».
R És un exemple i la llengua no té cap culpa. La paraula «senyoreta» correspon a un moment històric en el qual es marcava a les dones que encara no tenien amo, que estaven solteres i, per tant, disponibles. Afortunadament, això està passant a la història.
P Quina és la millor opció per a deixar d’invisibilitzar les dones amb el llenguatge? És correcte dir «els xiquets i les xiquetes»? O és preferible emprar paraules col·lectives com «ciutadania»?
R En contextos diferents, qualsevol eina que la llengua ens brinde. En un moment donat seran més idònies les formes genèriques; en altre, les dobles formes; en un document administratiu es pot utilitzar una barra o deixar un espai buit... Jo no establiria una jerarquia perquè depén del context i del moment.
P Si ens posàrem tots d’acord i decidírem canviar l’ús de la llengua per un més igualitari, quant de temps tardaria a generalitzar-se? Com seria el procés?
R Els processos en llengua són llarguíssims i els canvis molt lents; mai canvia la llengua perquè tothom es pose d’acord, simplement emergixen uns usos que es generalitzen a poc a poc. No deixem d’emprar «senyoreta» tot d’una, sinó que a poc a poc la gent la deixa... fins que ja no la diga ningú. Tampoc es posa tot el món d’acord per a dir «fiscala», sinó que la paraula comença a emergir i es generalitza. És un procés lentíssim de sedimentació, i al meu entendre és bo que siga lent perquè la història ens ensenya que qualsevol canvi d’ús normalment té els peus de fang. Una vida humana és molt poc per vore canvis en la llengua i des que jo em dedique a açò, que ja fa molt, he vist molts impensables i realment importants.
P Per exemple?
R Els termes referits a oficis i professions.
P Creu que les institucions haurien d’avançar-se al procés social i ser les primeres a canviar el llenguatge? Per exemple, la RAE sempre espera que hi haja un gran ús per acceptar una paraula.
R Mai una acadèmia es posarà al capdavant, per definició, no són avantguardistes. Este tipus d’institucions tenen una gran inèrcia, els seus moviments són molt lents i sempre a remolc de què passa en la societat. Accepten canvis obligades i amb molt de retard.
P En 1995 va escriure «En femenino y en masculino. La representación del femenino y el masculino en el lenguaje»; ja es parlava de feminisme?
R Es parlava menys i d’una altra manera, però, per exemple, l’ús de la paraula «senyoreta» que abans comentàvem, ja està documentat en la República; i les poetes romàntiques, tant en valencià com en castellà, es preguntaven si era millor dir «poeta» o «poetessa». Ens pensem que tot s’acaba d’inventar... i tampoc és així.
P Les reaccions a la sentència de la Manada, el moviment #Metoo, la vaga i les mobilitzacions del 8M... és el resultat d’un procés o ara hi ha una onada feminista?
R No hi ha res que estiga separat: les qüestions que passen en aspectes de la realitat estan lligades entre elles.
P També ha estudiat la violència masclista i el seu tractament. Alguna vegada deixarà d’acusar-se a les víctimes -també les d’agressions sexuals- del que han sofert?
R És un discurs que no deixarà d’existir perquè és una arma i una estratègia del poder sobre qualsevol grup oprimit: la culpa del que passa a la gent negra és de la gent negra, als pobres dels pobres... és una constant que hem d’afrontar.
P És la coeducació la solució a estos problemes?
R Sí, és un dels motors del canvi si entenem que no consistix només a posar xics i xiques en la mateixa aula, sinó en tindre en compte els interessos de les dones i explicar què han fet i aconseguit al llarg de la història. Però estem a anys llum de què això passe.
P Per què a anys llum? Què hauria de canviar?
R La voluntat, no fer simplement maquillatge, sinó tindre en compte els sabers i els quefers de les dones. És com la violència, no hi ha una recepta, és més profund.
P Com a professora, veu que ha evolucionat la joventut quant a temes de gènere?
R És una pregunta molt àmplia. La joventut és diversa perquè a cada classe et trobes gent maleducada i educada, de dretes, d’esquerres, més o menys masclista o feminista... i evolucionen al seu ritme i mai de manera uniforme.
P També ha investigat sobre el racisme: afecta més a les dones?
R Normalment el que passa amb la violència, el racisme, la pobresa... és que colpeja a les dones amb més força. Són factors que se sumen al fet de ser dona.
P Què fa més mal a les dones: el mal ús del llenguatge o la publicitat?
R La publicitat no és homogènia i fa relativament pocs anys que hi havia anuncis que incitaven a la violència cap a les dones que ara són impensables, però també hi ha molts estereotips. Estaria bé que la publicitat evolucionara.
P Hi ha anuncis, actituds i acudits que abans es feien i que ara serien molt polèmics...
R Quan deixa de fer gràcia és quan desapareix.
