Les dos últimes columnetes d´esta secció la setmana passada versaven sobre paraules de gènere masculí en esta llengua que en castellà són femenines, com ara «el costum», «el senyal» i altres. I, al revés, mots femenins en valencià-català que en la llengua veïna són masculins, com «la calor», «les postres», etc. Hui tractarem sobre alguns substantius que en el nostre idioma tenen els dos gèneres. Paraules gramaticalment hermafrodites, vaja! Començarem pel mar o per la mar. Té igual. És un substantiu dual per excel·lència. Podem dir «L´aigua del mar» o «L´aigua de la mar», «El mar està hui ben marejat» o «La mar està hui ben marejada». I el nostre (o la nostra) mar, encara que majoritàriament se li diu «El mar Mediterrani», també té la denominació femenina «La mar Mediterrània».
Cal apuntar, no obstant, que tot i tindre en compte eixa dualitat, es produïx una certa distinció d´ús territorial i de registre. Els pobles i ciutats de vora mar o de prop solen designar el/la mar en femení, «La mar està hui tranquil·la, sense gens d´ones», mentre en les poblacions interiors se l´anomena més en masculí, «M´enxisa el blau del nostre mar Mediterrani». A més, la forma en femení s´usa més en els registres literaris, i particularment en l´art de la poesia. «Vora la mar», per exemple, és un títol poètic de Jacint Verdaguer. La dualitat del mot «mar» també es dóna en castellà. I en el llenguatge pròpiament marí també s´usa molt en femení i tenim la locució «fer-se a la mar», que en castellà és calcada, «hacerse a la mar». I Antonio Machado va dir i escriure, i Joan Manuel Serrat va cantar i canta allò de «No hay camino, sino estelas en la mar».
La paraula «art» també té els dos gèneres, com la mar, com no podia ser d´una altra manera en un mot i concepte tan bonic i de tantes connotacions. Frases en masculí i en femení podrien ser: «Totes les persones tenim algun art», «La professió de pedrapiquer és un art que caldria valorar molt més», «L´oratòria és un art molt apreciat, però a vegades servix per a manipular i enganyar», «És molt entés en les arts culinàries», «La meua neboda estudia Belles Arts», «Esta novel·la tracta sobre les arts amatòries». La paraula «vessant», com a rostària o aiguavessant i com a punt de vista, també pot ser masculina o femenina, «En el (o «en la») vessant de l´ombria es crien bons esclata-sangs», «Calia la moció de censura des de totes les (o «tots els») vessants».
El terme «pendent», com a substantiu, tradicionalment, ens venia en els manuals i en diccionaris sols en masculí, però l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, poant en la realitat de la parla i en el DCVB, considera eixa paraula amb els dos gèneres gramaticals, de manera que podem dir i escriure «L´escala que has dissenyat té una (o «un») pendent massa pronunciada (o «pronunciat»). Com, igualment, «un/a esplendor» o «el/la resplendor», també hermafrodites, en la parla i en el DNV.
