I he de confessar que per al meu gust tot millora. Primer el guió. L'escriptora Kelly Thompson signa unes aventures desenfadades i iròniques, però al mateix temps aborda sense complexos una trepidant trama super-heròica on no falten les picades d'ullet freudianes mentre la protagonista intenta esbrinar si el seu pare realment va matar a la seua mare o solament ho sembla. És un deliri pop, amb acudits constants i unes irresistibles ganes que el lector s'ho passe bé. I jo crec que ho aconseguixen.
La ciutat de Los Angeles constituix l'escenari perfecte per a una sèrie en la qual es reflexiona sobre el pas del temps i el que alguns estan disposats a fer per a mantindre una façana presentable. Tot servit amb abundants seqüències d'acció i no pocs homenatges cinematogràfics. Per a recordar el passatge en la discoteca amb la personatge de roïna adoptant el paper de la protagonista i seduint a tots els seus amics. Molt divertit i sexy.
Si el guió és correcte el dibuix aconseguix que el producte final bote al següent nivell. Molts van admirar la posada en escena d'Aja, amb picades d'ullet a la narrativa de Ware i una voluntat gràfica decididament moderna. Tan moderna com a freda diria jo. Hi ha un moment en què la forma d'explicar es fa tan present que destorba a la narració i crec que una mica d'açò passava amb Aja. Admiràvem les seues invencions, fins que ens adonàvem que els seus trucs visuals ens treien del relat. Vaig tindre eixa sensació en els episodis que li vaig llegir, que he de confessar no van ser molts.
Amb Leonardo Romero les emocions són molt diferents. Participa de la mateixa voluntat de síntesi d'Aja, o d'Samnee, per citar a un altre estel de l'actualitat que preval la senzillesa. I unix el seu amable dibuix a una sàvia narrativa. Cada pàgina està tan despullada com és eficaç. I ací sí, l'estructura no se superposa al relat sinó que s'ajusta a ell i ajuda a la seua representació. Solament hi ha un aspecte que pense que descura. En algunes dobles pàgines no queda suficientment clar que la lectura bote de la primera fila de l'esquerra a la de la pàgina dreta. Però a part d'açò, que no li ocorre sempre, la resta és un festival. Zooms, vinyetes panoràmiques, inserides, inclinades, perfecta coreografia de l'acció, planificació ajustada... Si en el terreny de la síntesi gràfica, del pur dibuix, Samnee encara guanya a Romero, en la posada en escena estan igualats. De fet el brasiler demostra una preocupació constant per les solucions enginyoses i les troballes quant a la disposició de les vinyetes, que converteixen a aquesta sèrie en un autèntic gaudi visual. A més, el color acompanya. S'opta per una gamma molt controlada, que aconseguix moments realment lisèrgics com en la ja citada escena de la disco, una orgia de roses i magentes. Els aconselle que li facen una ullada.
