gual que ocorre amb alguns substantius, que són de gènere gramatical diferent en valencià i en castellà, com «costum», «senyal», «calor», «postres» i molts altres, també tenim algunes paraules que, en locucions, expressions o dites, en la nostra llengua són normativament en singular i en castellà, en plural, i al revés, en la llengua veïna en singular i en esta, en plural. Un exemple d'eixa distinció és la paraula i concepte «Nadal» com al període festiu que va des del 24 de desembre fins al 6 de gener. En una d'estes columnetes, fa un poc més de cinc anys, deia que «En la nostra llengua celebrem el Nadal, així en singular, i ens val des del 24 de desembre fins al 6 de gener de l'Any Nou. En castellà, és usual dir 'las Navidades', però en valencià, amb un Nadal, però llarg, en tenim prou». Dir «Ens vorem pels *nadals» és un calc i una interferència procedent del castellà innecessaris i discrepants de la parla tradicional valenciana. En la llengua castellana, en eixe context, es pot dir, normativament, en singular i també en plural. Naturalment el nostre «Nadal» té el corresponent plural, però referit a més d'un, «Fa tres nadals que no ens hem vist el meu germà i jo». En les salutacions en què anomenem el dia o parts del dia també tenim exemples dels usos del singular en valencià-català i plural en castellà. Així, diem «bon dia», mentres que en l'idioma veí diuen generalment «buenos días», encara que també ho fan en singular, «buen día» en moltes parts on es parla la llengua cervantina. I diem «bona nit» i «bona vesprada», en singular també, i en la parla castellana, en plural, «buenas noches» i «buenas tardes». Un nom propi, de ficció, és Blancaneu, la famosa heroïna del conte «Blancaneu i els set nanets», en castellà, «Blancanieves», discrepant en el nombre gramatical. En les carabasses i en els queixals també tenim discrepàncies en les dos llengües. En valencià, quan una xica rebutja un pretenent (o viceversa), li dóna «carabassa» (amb una ja va bé), mentres que en castellà, pel mateix acte, «dan calabazas», com si amb una no n'hi haguera prou. I tenim la cançoneta demostrativa d'això: «Ja ve Cento de ca la nóvia, ja ve Cento malhumorat, ja ve Cento tocant els testos, carabassa li hauran donat». També ocorre igual amb els exàmens suspesos. Si no estudies prou per a un examen, «carabassa». No arribar a l'aprovat és una «carabassa» i prou, en la nostra llengua, i en la veïna, «calabazas». I quan tenim un queixal danyat solem dir que tenim dolor de queixal, en singular, i si cal, aclarim que en són dos o més (que ja seria castic), però en castellà, per la mateixa dolença, sempre en diuen «dolor de muelas», ben exagerat, com si tots els queixals els feren mal alhora. Però com que el tema de les discrepàncies dels singulars i plurals dóna per a molt, la setmana que ve en parlarem més.
