Si jo vull parlar d´aquest llibre i dir alguna cosa que encara no s´haja dit, he de cavil·lar i, una vegada llegides les ressenyes que se n´han fet, només se m´ocorre una: conec totes les fases per on ha passat l´Examen oral d´històries excepte la penúltima: la versió publicada. Recorde quan s´estava gestant en la secció dominical Rabos de pasa de Levante-EMV; i la primera versió en valencià en paper, que, miracles de la llengua, em pareixia que tenia més gràcia que la versió original; i la segona versió, en paper, que és la que he treballat per a aquesta ressenya. I la repercussió que ha tingut en la premsa. Això vol dir que conec el text que el lector té hui entre les mans. Ara bé: aquest fet és, si més no, una altra anècdota, com les del llibre, però que em dóna peu per a parlar d´una cosa que continua cridant-me l´atenció. El subtítol: L´anecdotari de Ferran Sanchis. I no ho dic pel nom propi, no, sinó pel substantiu: «anecdotari». Si agafem la definició del diccionari, un anecdotari és «una col·lecció de fets particulars». Se m´adequa? Doncs... només per tal de dur un poc la contrària a Xipell, li proposaré un altre substantiu: antificció.

En aquest text hi ha una identitat narrativa. Hi ha dos homes-relat que recomponen sense treva el passat per tal d´integrar-lo en el nostre món actual. I hi ha una reconstrucció que, guiada per una preocupació ètica de la veritat, de vegades, potser, flirteja amb la invenció. Per què? Doncs perquè tot relat és una construcció, una mena d´instal·lació que juga amb la fragmentació i amb el treball de l´escriptura per a copsar la veritat i intentar recuperar la memòria col·lectiva a través de les paraules i la senzillesa del personatge de Ferran, el memorion.

Podríem preguntar-nos per què aquests llibres d´antificció van guanyant cada vegada més adeptes, tant entre els autors com entre els lectors. Potser molts lectors s´han cansat de novel·les ben fetes i banals ( i no n´esmentaré cap, d´acord?). Potser la seua extraordinària fragmentació s´adiu perfectament amb els hàbits de lectura del lector d´ara, que disposa de poc de temps. Potser. Però, com ben bé sap el narrador del llibre, l´antificció és la literatura de la llibertat, la de dir exactament el que vols dir, de la manera que ho vols dir i sense les servituds que constrenyen els gèneres literaris. Per exemple, una anècdota de l´Examen oral d´històriesparla dels fracassos en ocis i negocis. El punt de partida acostuma a ser l´escriptura en present, per a, en molt poques paraules, passar al present viscut, al de l´aeroport sense avions, on intercalen episodis evocats, reflexions personals, digressions, al·lusions a fets puntuals que ens ajuden a ubicar-nos. I és quan la veu de Sanchis, la que diu que Pepito Renau, el de la Pobla, ja fou un visionari que ho va predir, transmet la sensació d´espontaneïtat, d´humanitat, de sinceritat de la cosa viscuda.

Una fotografia en positiu

Llibres com aquest contenen la fotografia en positiu d´un moment que abasta uns quants anys; si volem el negatiu, haurem d´acudir a unes altres fonts. De fet, la història és com una fotografia moguda on podem confondre personatges o paisatges.

Aquest Examen oral d´històries té l´aspecte d´un somni que els nostres autors han fet realitat, d´una cosa en certa mesura arquetípica, que funciona com a metàfora de la relació entre la ciutat i els seus habitants. I és el que tenen les anècdotes, com els contes per als nanos: són fàcils d´entendre i (quasi) sempre tenen un final feliç. «The dark side of the moon» és que les anècdotes, anècdotes són. I ni la carabassa no esdevingué mai una carrossa ni Castelló és la ciutat de les meravelles.