El que portem de l'any 2018 ja ha portat un bon munt de còmics excel·lents, muntant tan divers com a nombrós que, ho advertim ja, no va a poder ser cobert amb tota justícia en este breu repàs. La varietat d'estils, de gèneres i d'intencions de l'actual i divers panorama de la historieta espanyola té com a primera conseqüència esta característica, no és fàcil abastar-la. Però d'altra banda ens permet la possibilitat d'un ràpid repàs d'alguns dels títols i autors espanyols més significatius.
Un d'ells ha sigut Albert Monteys. D'una banda, perquè ha publicat dues obres en el que portem de curs. I per un altre per les característiques d'estos treballs, per la seua procedència. «El show d'Albert Monteys» (Astiberi Edicions) és una recopilació de la sèrie que el creador de «Tato amb moto i sense contracte» va dibuixar per a la capçalera online «Orgull i satisfacció». Per la seua banda «Univers!» materialitza en paper el projecte, encara viu (s'acaba d'anunciar un nou nombre de la sèrie), que Monteys publica digitalment per a Panell Syndicate, la plataforma virtual de creació d'historietes promoguda pel dibuixant barceloní Marcos Martín (dibuixant de sèries Marvel com Daredevil o Spiderman). Són dos treballs que demostren l'àmplia paleta temàtica d'un autor que es mou com a peix en l'aigua dins de l'humor («El xou d'Albert Monteys» t'arranca llàgrimes de riure amb la seua desimboltura, la seua imaginació i el seu domini del gag i del dibuix d'humor pur), però que és capaç d'abordar amb magisteri el gènere de la ciència ficció en el reflexiu «Univers!» (Astiberi Edicions). Es pot dir que ens trobem davant un Monteys en estat de gràcia per partida doble.
Un altre autor en estat de gràcia és Alfonso Zapico, que en «Els ponts de Moscou» (Astiberi Edicions) ens ha lliurat la que possiblement siga, fins avui, la seua millor obra. Zapico és un dels més clars representants d'açò que hem donat a cridar la novel·la gràfica. Les seues han anat creixent en qualitat i intensitat a mesura que el lector sentia l'ascendent implicació de l'autor asturià amb allò que narrava. En «Els ponts de Moscou» ens oferix a més tota una lliçó de dibuix l'espontaneïtat del qual és fruit d'un treball acurat i d'un talent gràfic. El còmic, que ens documenta una trobada entre Eduardo Madina i el músic Fermin Muguruza, podria dser perfectament un d'eixos artefactes que atraga, per la seua temàtica de plena actualitat (i pels seus protagonistes).
També en esta primera meitat d'any s'ha publicat la nova obra de Kim, autor famós per la seua aportació a «El Jueves», Martínez el Facha, i que ha enlluernat mà a mà amb el guionista Antonio Altarriba en dos de les millors obres publicades en este segle XXI: «L'art de volar» i «L'ala trencada». Kim torna, ara en solitari, amb «Neu en les butxaques: Alemanya 1963» (Norma), ambiciosa novel·la gràfica de tall autobiogràfic i que torna a posar al seu autor en la primera línia de l'actualitat editorial. Kim representa al clàssic capaç de renovar-se amb els temps sense renegar del seu propi discurs com a creador. Un altre historietista que podem considerar clàssic és Daniel Torres, màxim representant de la línia clara espanyola i creador d'un dels personatges més notoris del nostre còmic: Roco Vargas. En 2017 Torres va lliurar una última aventura del seu pilot espacial demostrant ja no solament una magnífica salut autoral, sinó que encara era capaç de lliurar una de les seues obres més importants i redones. Per tant el seu nou treball, «Picasso en la guerra civil» (Norma), que s'edita en este mes de maig, pot ser una de les bones sorpreses.
Ració de noves generacions
Però el classicisme, i la permanència en este classicisme, es guanyen pas a pas, obra a obra a través d'una trajectòria solguda. El mercat espanyol atresora no poques signatures que ja s'estan llaurant una posició destacable en el món de la historieta. Una d'elles és Roberto Montatore, que amb «Cura, que t'assassines» (La Cúpula) lliura un còmic fulgurant, a mig camí entre la tradició Bruguera i el underground, un relat sobre la creativitat i l'amistat explicada a ritme de rock disbauxat i diàlegs deconstruits i inimitables. Montatore és ja una realitat com l'és també Ana Galváñ, responsable d'una de les obres més redones, agosarades i intel·ligents del que portem d'any: «Prem ‘enter’ per a continuar». En este llibre fabulosament editat per Apa Apa, Galvañ ens oferix una sèrie de relats de cort futurista i cert aire de crítica social. L'experiència de la lectura s'enriquix amb una posada de pàgina absolutament subjugant i la més equilibrada intersecció entre domini del mitjà, experiència i risc avantguardista que anem a trobar en les llibreries hui.
Un altre autor de mirada molt personal que torna a estar d'actualitat és Magius, que en «El mètode Gémini» (editat per Autsaiuder) aplica el seu poderós sentit gràfic capaç d'abreurar en la psicodèlia, en el underground dels vuitanta i en totes les tradicions alternatives des de Daniel Clowes, amalgamades en un estil propi per a il·lustrar la vida del gànster Mike Dioguardi. Que inevitablement també té sabor a Martin Scorsese i a la tradició del modern «noir». I com anunciem a l'inici, es queden en el tinter o hi ha unes altres obres que mereixen elogis, però com diu la frase, són tots els que estan.
