Prenem Temps de segona mà, d´Svetlana Aleksiévitx, com a exemple. Clar exponent de la "novel.la de veus" que cerca una veritat mitjançant els sentiments i les emocions que provoquen uns fets puntuals i comprovables, Aleksiévitx proposa ací una via honesta de comprensió del present, passat i futur dels territoris que conformaren l´antiga Unió Soviètica, l´Estat més esperançador, i convuls, del segle passat. Convoca personatges representatius de les diferents sensibilitats d´aqueix fragment historicogeogràfic cabdal: des dels nostàlgics fins als nous depredadors formats al si de l´aperturisme de la perestroika i del nou imperi nacionalista de Yeltsin, passant per una ámplia majoria de desencantats, desorientats i empobrits ciutadans llançats, sense previ avís, al món turbulent, vertiginós i caòtic de l´ultraliberalisme més salvatge, i, de retop, amb el desfermament dels instints més cruels de l´ànima humana. L´honestedat d´aquesta «crònica literària» sembla confirmada per la posició neutra i gairebé invisible de la narradora que apareix en comptadíssimes ocasions a suggeriment del personatge entrevistat. Però, sent una implicada directa de l´epopeia comunista, resulta impossible, i no recomanable des d´un punt de vista humà, una objectivitat nua i freda. A la tria de personatges, acte subjectiu, li afegim l´ordre d´aparicions, acte molt personal d´interpretació. Els darrers testimonis, mena de conclusió final, són plens de borratxos violents i de dones víctimes d´una tradició religiosa i cultural, coneguda a través dels clàssics russos, farcida de filantropies exagerades, d´actituds pietoses relacionades amb el perdó que semblen el distintiu d´uns pobles que no saben viure en llibertat, com intuïsc en «Darreres observacions d´una dona normal i corrent» (compte amb el títol de l´epígraf): «Nosaltres, aquí, vivim com sempre hem viscut», amb Putin manant a més de 1000 km. de distància. Testimoni verídic que confirma, com ens ensenyà Truman Capote, que la bona literatura de no ficció interpel.la les profunditats del narrador i les sagna, perquè no tolera les equidistàncies.
Per això la demanda d´un relat del conflicte basc és impossible i dissuassiu . Descobrirem tants relats com testimonis i narradors, i el vertader procés democràtic consistirà a facilitar la veu a tothom, amb l´afany de comprensió i autoanàlisi sincera com a guia conductor, i amb el respecte com la barrera que no es podrà violentar. L´afamada Patria de Fernando Aramburu és un dels molts relats que coexistixen al País Basc, com ho és la desconeguda Martutene de Ramon Saizarbitoria.
