Nominada a l'Óscar a la millor cançó original (Hopelessly Devoted to You, inclosa a última hora pels productors perquè Newton-John es lluïra amb una balada), va ser la pel·lícula de major recaptació en 1978 i la que va convertir a Travolta, que venia d'estrenar Saturday Night Fever un any abans, en una de les grans estreles de Hollywood.
La pel·lícula, dirigida per Randal Kleiser (El lago azul), es basava en el musical de Broadway que es va estrenar al febrer de 1972 i va dur a terme més de 3.300 funcions. Una obra en la qual Travolta va aparèixer originalment com a substitut d'un actor secundari.
L'estiu acaba i també el romanç entre l'aposte Danny (Travolta) i la dolça i fràgil Sandy (Newton-John), que ha de tornar a la seua Austràlia natal, però l'amor entre tots dos ressorgeix quan coincideixen en l'institut californià Rydell, on els hàbits de les colles de les quals formen part (els T-Birds i les Pink Ladies) posaran algunes traves per al seu feliç retrobament.
Este és l'argument d'aquest romanç californià que es desenvolupa en 1959 i que, com considerava l'autor Scott Miller en el seu llibre Sex, Drugs, Rock and Roll and Musicals, proposava tot un relat revolucionari per a aquella època, subvertint els tòpics del gènere i atrevint-se a tocar temes sensibles com el sexe i la rebel·lia. Ací residia part de l'encant de la història, gràcies al treball de Stockard Channing com la cínica Rizzo o el mort Jeff Conaway com Kenickie, el millor amic del protagonista, que insuflaven personalitat i carisma als seus personatges a pesar que els seus anys d'adolescència havien quedat ja lluny (tenien 33 i 27 anys, respectivament).
Les actituds xulesques i desafiadores dels T-Birds -es diu que es van emprar fins a 100.000 xiclets durant el rodatge-, amb les seues imponents jaquetes de cuir i quantitats industrials de gomina en el pèl, xocaven amb la forta personalitat de les integrants de les Pink Ladies. Però, finalment, l'amor s'imposa mentre sonen cançons tan populars com Summer Nights, Grease (cantada per Frankie Valli) o Greased Lightnin. De fet, la banda sonora del film va ser el segon disc més venut de l'any, solament per darrere d'una altra banda sonora, la de Fiebre del sábado noche.
El seu polèmic final, en el qual Sandy canvia per complet el seu aspecte i la seua actitud per a conquistar definitivament a Danny, va ser molt criticat per la forma d'actuar de la protagonista, però tal com defensava Jim Jacobs, creador de l'espectacle de Broadway, l'escena parodiava els estereotips cinematogràfics en els quals el rebel sempre acaba abandonant les seues males maneres. «Era una mofa!», va afirmar Jacobs en una entrevista amb el diari Daily Herald en 2010. «Era una manera de burlar-nos de totes eixes pel·lícules de Hollywood en les quals l'heroi es converteix al final en un ciutadà exemplar», va afegir.
L'èxit de la cinta, que es va estrenar a Nova York el 13 de juny de 1978, va portar a Paramount Pictures a apostar per una seqüela, Grease 2, que va ser rebuda amb crítiques molt negatives i a la qual el públic li va donar l'esquena, però que almenys va servir per a llançar la carrera de Michelle Pfeiffer. Però Los Angeles segueix rebent any rere any l'arribada de turistes en els plans dels quals no falta la visita a les platges de Leo Carrillo State, on es van rodar les escenes del romanç incipient entre Danny i Sandy, i a l'institut Venice High School, que va servir com a localització per als exteriors de l'institut Rydell.
