La crisi dels accents diacrítics

En tota la que està caient estes setmanes, sembla que escriure d'accents diacrítics no siga oportú. Si de cas, pareix més actual el comentari al voltant de l'etimologia de termes com corrupció o empresonament que esmentar l'essència de l'accentuació. La causa és que l'ortografia s'ha mostrat més com un codi mutable i un indicador petrificat, quan en realitat com, ben bé diu el lingüista Josep Lacreu, és tot el contrari. Pareix que mai ha de ser actualitat. Però la realitat, encara que no ho sàpia molta gent, este mes passarà a la història de la nostra llengua com el moment de la desaparició de gran part dels accents diacrítics. Una notícia que, malgrat que no ha ocupat titulars de diaris, mereix una xicoteta reflexió al voltant del significat d'eixe fet per a la comunitat lingüística.

Els usuaris i les usuàries del valencià han crescut entre accents diacrítics. No ha estat fàcil retindre'ls i menys entendre'ls. Tot i imposar-se per a ajudar en l'escriptura, han sigut sempre una part incomprensible i difícil d'assumir. Així que, eixa dràstica reducció que pareixia impossible d'aconseguir, ha suposat un gran descans per als qui estudien la llengua. Tanmateix la lògica reacció genera alhora dos efectes: 1) el descobriment que l'ortografia és mutable i que resulta més important entendre-la que mirar-la com un ens petrificat 2) la inseguretat de les persones usuàries que no saben per quina raó es queden amb 15 diacrítics ni perquè en tenien més d'un centenar.

El primer raonament, relacionat amb la mutabilitat de l'ortografia, fa entendre que res en la vida és per a sempre. Els codis ortogràfics o les lleis no són eternes. Es fixen per a durar temporalment, produir estabilitat i sobretot per a potenciar la millor comunicació. S'ha de tindre clar que una llengua es valora no sols per l'ortografia sinó per l'essència. Quantes paraules s'han postergat en les darreres dècades perquè es deien que no eren normatives i no es justificava la causa per la qual calia ignorar-les? Ara, gràcies a les aportacions de l'AVL, de Josep Lacreu, Abelard Saragossa, Emili Casanova i uns altres s'ha entés millor que hi havia paraules valencianes oblidades. Així que estos canvis en l'accentuació han de ser un esperó perquè ningú es quede exclusivament amb el compliment estricte de la norma. Es pot i s'ha d'exigir respostes als filòlegs i lingüistes. No es poden arraconar mai més paraules que són nostres per la presumpta acusació de qualificar-se com a castellanismes, quan realment no ho són.

La segona qüestió, sorgida de la desaparició dels diacrítics, és la sensació d'inseguretat. Quin raonament explica que es mantinguen 15 casos de paraules amb accent diacrític i la resta no? L'Institut d'Estudis Catalans va fer un pas molt llarg, amb poc de consens. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha realitzat el que calia adoptar, precisament per a no potenciar més inestabilitat entre les persones usuàries del valencià. No obstant això, ara queda posar-li sentit didàctic perquè els valencians i les valencianes entenguen els canvis. És necessari explicar-ho i mostrar-ne la part positiva.

En definitiva, juny és notícia per molt, i també pels accents diacrítics. Des d'ara algunes paraules del valencià s'escriuran d'una altra manera. El fet s'ha d'acceptar gratament. Resulta un bon motiu per a redescobrir que les regles ortogràfiques no són eternes i que s'han d'adaptar a les necessitats dels parlants. Però sobretot ha d'aprofitar per a despertar un esperit respectuós i alhora crític amb el que els entesos en la llengua establixen. La llengua no sols és un conjunt de normes sinó un patrimoni viu que s'ha de conservar.