L´Organització Mundial de la Salut (OMS), després de vint-i-vuit anys sense fer canvis en el seu llistat de patologies, ha inclòs l´addicció als videojocs com un trastorn mental. Cada vegada són més els joves que passen hores i hores davant de les seues pantalles d´ordinador o videoconsoles jugant, ja siga online o de forma convencional. Tradicionalment es consideraven addiccions aquelles que estaven relacionades amb el consum de substàncies ja siguen l´alcohol, el tabac o les drogues, però sempre hi ha hagut un moviment científic que defensava que s´ampliara este rang per a considerar addiccions també a la ludopatia, que en realitat només diferix de l´addicció als videojocs en què els ludòpates invertixen i juguen amb diners.
Els facultatius assenyalen que normalment els afectats són joves d´entre 14 i 18 anys -la mitjana de casos atesos ronda els 15- amb problemes associats com a trastorns de conducta, de personalitat o depressió. I cada vegada comencen més joves. Explica Roberto Secades, catedràtic de Psicologia, que hi ha pautes preventives que es poden aplicar en la família i que ens fan saltar les alarmes davant la possibilitat que un dels nostres fills puga estar «enganxat als videojocs». Si els pares es percaten que els seus fills passen cada vegada més hores enfront de l´ordinador, que han deixat de realitzar algunes de les seues activitats a l´aire lliure que abans els agradaven, com jugar al bàsquet o eixir amb bicicleta, o que fins i tot han baixat en el seu rendiment escolar deuen posar el cas en mans dels experts ja que podem estar davant una addicció.
Tal com explica Secades, en este tipus de conductes allò important és actuar a temps, ja que com més prompte millor es pose el cas en tractament, ja siga psicològic o psiquiàtric (per a açò caldrà valorar la gravetat del cas), abans es podrà superar l´addicció. El psicòleg clínic Eduardo García considera que quan un xiquet juga més d´una hora al dia a este tipus de jocs estem davant una addicció. «Cada vegada em trobe amb més casos d´este tipus en la meua consulta. Adolescents que estan enganxats als videojocs i al mòbil, que deixen fins i tot de menjar amb els seus pares per a fer-ho tancats en la seua habitació. Xiquets que canvien la seua conducta, que arriben a tindre fracàs escolar i que fins i tot en moltes ocasions poden tenir comportaments agressius».
És important matisar, tal com diu Secades, que «no es tracta de cap trastorn mental, sinó d´un trastorn de conducta» i que igual que per a deixar el tabac o l´alcohol es necessita dur a terme una teràpia de deshabituació, que portarà almenys uns mesos i que implicarà separar-se de tot tipus de mòbils, ordinadors o consoles. Cal trencar l´hàbit. Apunta també Secades que «no servix de res renyir al xiquet o castigar-li, ja que quan hi ha un trastorn de conducta és alguna cosa superior a ell i és incapaç de controlar-ho».
Però per què enganxen els jocs? El que determina que un joc siga més o menys addictiu és que siga capaç d´aconseguir que el nostre cervell segregue dopamina. És a dir, la substància que ens fa sentir-nos bé de manera immediata. En realitat, cerquem amb ells el plaer ja, el mateix que proporciona un «atracó» de xocolata o fumar un cigarret. És el mecanisme de recompensa més bàsic que tenim tots els éssers humans i ens deixem seduir, a voltes fins a enganxar-nos.
Concreta l´especialista Eduardo García que «no s´ha de comprar un mòbil a un xiquet fins als 15 anys, que és quan comença a eixir i a tenir relacions socials més sovint». Però és quasi tradició regalar un mòbil o una tableta per la primera comunió, als 9 anys. «He trobat universitaris que no han acabat la carrera perquè tenen la necessitat de jugar», afegix García. Per a José Muñiz, catedràtic de Psicologia, l´addicció als videojocs és «un problema gros» i «l´accés online que portem tot el dia en el mòbil és molt perillós».
Els videojocs abstrauen als joves de la seua realitat, que moltes vegades no els agrada o els resulta avorrida o complexa. En molts casos d´addicció als videojocs hi ha darrere altres complicacions: falta de normes a casa, problemes per a relacionar-se amb uns altres de la seua edat, problemes en el col·legi... «La persona deixa de ser propietària dels seus actes i acaba jugant de forma compulsiva. Cal canviar els hàbits i les conductes i és necessari posar-se en mans de professionals», sentència Muñiz.
Normalment, estes teràpies són conjuntes entre xiquets i pares. Ho explica Eduardo García: «És necessari que els pares sàpien que cal deixar el mòbil en l´habitació mentre es menja o se sopa. Cal aprendre a desconnectar de la tecnologia i estar molt al tant del que fan els nostres fills». No solament els xiquets juguen més i el problema no són els jocs, sinó saber destriar si és una afició o un hobby o una addicció impossible de controlar. Per a molts el joc online no és més que una manera de gaudir «com pot ser para uns altres veure la televisió», afirma Saúl Magdalena, 34 anys, que juga tots els dies «un parell d´hores. Els multijocs enganxen, coneixes gent i pots practicar anglès». Cada joc online on participen diverses persones porta associat un xat on «fas amics, compartixes impressions del joc i parles d´altres nous. Porte jugant molts anys, però mai tant com ara». La decisió de l´OMS d´incloure l´addicció al joc com un trastorn mental és adequada: «Sí hi ha gent que pot tenir un problema, però jo mai he deixat de fer gens per tirar una partida; una altra cosa és que la gaudisca».
