09 de julio de 2018
09.07.2018

Escabussó i escabussar-se

09.07.2018 | 04:15

Ara en l´estiu solem tirar-nos alguns escabussons. Un «escabussó» és l´acte de ´llançar-se de cap dins l´aigua´. Així ho diem en moltes zones on es parla esta llengua. És una paraula viva en molts pobles ciutats valencianoparlants, però com tantes altres, ha tingut poca fortuna en el dit valencià culte, que sovint ha preferit la forma «capbussó». Eugeni S. Reig, sempre poant en la realitat i genuïnitat de la parla real, la inclou en les seues obres lexicogràfiques. En El valencià de sempre cita dos escriptors com a usuaris d´eixe mot, Josep Piera, en el llibre de viatges Estiu grec, diu: «El matí l´he acabat amb un escabussó...» I Jordi Valor, en Narracions alacantines de muntanya i de voramar va escriure: «... i tirar-se un escabussó: quin goig».

En una reunió de coordinació de cursos de valencià, fa cap a 30 anys, vaig sentir com un company de curs marmolava una companya perquè ella va dir, «Va, acabem prompte que tinc ganes d´anar a tirar-me un escabussó a la bassa de mon pare». Era principi de juny i la xica tenia desig de refrescar-se en l´aigua. Però el guardià de les «essències lingüístiques» de torn es va girar i la va rectificar: «No es diu escabussó, es diu capbussó». I jo, amb la ingenuïtat pròpia d´aleshores, vaig dir «Per ací, qui ho diu?». Vaig rebre una mirada fulminant de condemna «normativa». Eixa rectificació em va recordar aquella pancarta que es va posar en una escola d´un poble de la Safor que deia «No es diu granera, es diu escombra». La forma «escabussó» ja constava en el Diccionari català-valencià-balear, però per a l´ortodòxia lingüística eixa joia lexicogràfica de la nostra llengua no valia molt, i encara ara tampoc val en molts casos. També Ferrer Pastor la va incloure en els seus diccionaris, com inclosa està en el DV (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i, també, en el Gran diccionari de l´Enciclopèdia Catalana i en el SALT. I, per descomptat en el Diccionari normatiu valencià. En el de l´Institut d´Estudis Catalans, no, i això fa que alguns ortodoxos miren l´escabussó de reüll.

Esta paraula té el parent verbal «escabussar»/«escabussar-se» que també era (i és encara en alguns àmbits «selectes») bandejat en favor de «capbussar»/«capbussar-se». És ´afonar el cap dins de l´aigua´, però també pot tindre un sentit figurat «Ahí el tens, tot escabussat cara els llibres, a vore si per fi aprova el selectiu». Posar algú amb el cap inclinat, de boca a terra, també és ´escabussar-lo´
En l´esport de la pilota també escabussen. És quan ´es colpeja la pilota, de manera que quan toque terra ja no s´eleve a penes i resulte molt difícil de tornar-la per al contrari´.

Pel que fa a la presència en els diccionaris a «escabussar» li ocorre com a «escabussó», que està en la majoria dels reculls lèxics valencians, però no en altres que també són de la nostra llengua. I sobretot té entrada en el Diccionari normatiu valencià. Per tant ens tirarem escabussons a l´aigua i ens escabussarem a on ens vinga de gust.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine