Malgrat considerar que no es tractava d'una història «molt visual», l´ historietista francés David Sala ha fet de «Novel·la d'escacs» de Stefan Zweig una adaptació al còmic que, amb el nom «El jugador d'escacs», aconseguix que la bellesa estètica endolcisca la duresa de la narració. «És un llibre que he mantingut sempre en un racó del meu cap malgrat no tractar-se d'una història molt visual. Em semblava que era un bell desafiament gràfic i narratiu», conta Sala (Décines, França, 1973) l'origen d´esta obra publicada a Espanya per Astiberri.

Un còmic que narra la història escrita per Zweig poc abans del seu suïcidi en 1942 i que darrere d'una partida d'escacs entre un campió d'este esport, Czentovic, i el misteriós senyor B, fa una crítica contra el nazisme, l'exili forçat o la incomunicació. Una història que, malgrat haver sigut portada a el cinema en diverses ocasions, va arribar a la vida de Sala en la seua època d'estudiant i així es va quedar en la seua ment, perquè va fugir de «mirar» cap de les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet sobre ella. És per això que, segons advertix, el lector no trobarà en estes pàgines cap referència creada pel món del cel·luloide.

Segons les seues paraules, adaptar esta obra va ser «un haver de» que havia d'afrontar donada «la ressonància i proximitat que té amb l'actualitat; així com per ´el llaç´ que existix entre el relat i la pròpia vida de Zweig». «Es tracta d'un text que ressona en el context polític actual pel tema del triomf de la barbàrie i de la brutalitat enfront de la cultura, l'humanisme i la imaginació», destaca, al mateix temps que afirma que «àdhuc estant lluny del que ocorria en 1930, veiem ressorgir una atmosfera particular que desgraciadament recorda les idees inquietants i vomitives d'aquell període», conta.

Quan el pinzell parla

I contra la barbàrie de les paraules d´este llibre publicat un any després del suïcidi de l'autor, el francés ha usat la bellesa com a única eina. Perquè, com demostra, l´art en majúscules s'ha convertit en l'arma més poderosa contra la lletjor del món que va descriure l'escriptor austríac. A través de dibuixos plens d'expressivitat, detalls i ambients recentment trets d'un quadre de Degás o Toulouse Lautrec les vinyetes mudes, sense text, van donant forma a esta intensa trama. Perquè a voltes, com és el cas, quan parla el pinzell calla la ploma. «La meua intenció sempre va ser fer una historieta i no un llibre il·lustrat, així que em semblava indispensable explicar a través de la imatge», assevera. «El desafiament més important en este llibre -continua- no era realment el dibuix sinó la posada en escena. No sóc realment guionista, no tinc mètode, treballe per instint. Re escriure este llibre de manera visual m'ha permès anar a buscar solucions per a explicar el que les paraules de Zweig fan especialment bé». Per açò, algunes vinyetes fugen de la narrativa clàssica de la vinyeta i s'instal·len en un llenguatge concret i puntillista que porta al detall del moment que descriu. En este sentit, segons agrega, va cercar el «contrast» entre el món del «luxe, bellesa i refinament» del relat de Czentovic i el «dramatisme» que oferix el Senyor B, el representant de «eixe món d'ahir a la vora de l'abisme».