Als seus 79 anys, Francis Ford Coppola manté intacta la seua necessitat de seguir buscant noves vies amb les quals revolucionar el cinema que tant estima. La seua última aposta queda àmpliament desenvolupada en «El cinema en viu i les seues tècniques», un llibre que no solament és un manual de gran utilitat per a aprenents de director o guionista, sinó també un fascinant viatge per la memòria del creador de «El Padrí», encara que l'autor matise que «el propòsit no és recrear-me en la nostàlgia sinó explorar este nou mitjà, descobrir en què es diferencia d'altres formes creatives, quins són les seues virtuts i requeriments i, sobretot, aprendre a utilitzar-ho i ensenyar-ho».
El premi Princesa d'Astúries de les Arts 2015, que dedica el seu llibre a John Frankenheimer, magnífic realitzador que va ser un pioner del cinema en viu en els seus començaments televisius, construeix la seua obra a partir de dos tallers experimentals en la Universitat d'Oklahoma en 2015 i en la de Los Angeles a l'any següent, en els quals es va servir de parts de «Dark Electric Vision», un guió de més de 500 pàgines que explica la història de tres generacions d'una família italoamericana amb la televisió en primer plànol. El cinema, apunta, «com el teatre anteriorment, només és rellevant quant a experiència que brinda al públic». Per aquest motiu pense que «tal vegada si vérem a tots preparant-se per a rodar en viu un programa que no se sap com resultarà, prendríem consciència que és en directe i ens preguntaríem, ansiosos, si tot va a eixir bé». I ho diu algú que va patir un desastre en 1980 quan va retransmetre en directe l'anunci del governador de Califòrnia, Jerry Brown, de la seua entrada en la campanya presidencial. «Vaig ser més enllà de les meues capacitats», admet. «Des de principis de la dècada de 1990», reflexiona Coppola, «el cinema s'ha transformat i ha abandonat el suport fotoquímic-mecànic per a adoptar el digital. Aquest procés revolucionari, que sembla tan recent, en realitat ha sigut progressiu: es va iniciar amb el so, es va estendre al muntatge, després a la cinematografia i, finalment, a la projecció teatral. Avui dia pràcticament tot el cinema és digital. No obstant açò, l'amor i el respecte per les obres mestres ens servix d'estímul per a fer que el nou cinema electrònic siga una mica més que una imitació de les pel·lícules del passat. Molts cineastes joves són reticents a abandonar el cel·luloide, sense adonar-se que aquest ja els ha abandonat a ells».
Una infantesa musical
Va nàixer en 1939: «Era un xiquet amb inclinacions científiques i de seguida em vaig sentir atret i fascinat pel nou prodigi de la meua època, la televisió. Al meu pare, músic clàssic i primer flauta de l'Orquestra Simfònica de la NBC de Toscanini, també li fascinava la innovació. Era fill d'un fabricant d'eines que havia col·laborat en el desenvolupament i la fabricació del vitafon, l'aparell que va fer que les pel·lícules tingueren so. Entre els meus primers records està el del meu pare arribant sempre a casa amb el dispositiu més nou de les tendes de Radi Row, el barri de les ràdios de Nova York: la gravadora de vinils d'acetat domèstica Prest, el magnetòfon de filferro i després el primer televisor. Jo tenia set anys, l'edat idònia per a fer-los funcionar, de manera que quan el televisor Motorola de pantalla xicoteta va aparèixer en la nostra casa de Long Island em vaig sentir en els núvols».
Consells de Coppola
«Es coneix al personatge pel seu comportament. És possible narrar una història a través de moments únics entre els seus protagonistes. Els moments memorables solen expressar-se sense paraules. És necessari que ocórrega alguna cosa. Emoció. Passió. Sorpresa. Esglaiament. Una presa pot ser una paraula, però millor si és una frase. Els espectadors volen involucrar-se amb els personatges, volen que eixa involucració es desenvolupe. Cura amb els llocs comuns, amb el predictible. Els espectadors cerquen llum i explicacions sobre si mateixos i de la seua vida». Ho han apuntat? Hi ha més: «Així com l'aigua està composta d'hidrogen i oxigen, i la sal de sodi i clor, sempre he sigut de l'opinió que el cinema està fet a parts iguals de dos ingredients fonamentals: la interpretació i el guió». I, per descomptat, Coppola es deté amb lucidesa en eixe moment crucial en la seua carrera en el qual va passar de rodar «Apocalypse now», «l'experiència més audaç i aterridora, tant artística com econòmicament, que mai he tingut», i que finalment va donar diners, a embarcar-se en el desastre de «Corazonada», amb la qual volia fer «alguna cosa que resultara entretinguda i popular» per a salvar-lo i que va acabar sent un intent de fer una revolució tecnològica i que li va portar a la ruïna.
