Construïm la casa per la teulada perquè davant artefactes com «El que més m'agrada són els monstres» no cal demorar el judici. L'al·lucinant i incomparable debut d’Emil Ferris ha elevat a esta autora a la categoria dels principals autors del segle XXI, en qüestió de còmic: Charles Burns, Emmanuel Guibert, Chris Ware, Olivier Schrauwen o Alison Bechdel conformaven part d'eixe panteó modern al que Ferris s'uneix d'una manera contundent, inapel·lable.

I com tots els qui han (hem) llegit alguna cosa sobre esta obra ens hem preguntat a priori si hi ha per a tant, anem a intentar convèncer al respectable que sí. Hi ha per a tant. En primer lloc mereix la pena fer un esborrany del marc general, l'autora i les seues increïbles circumstàncies. Emil Ferris (Chicago, 1962) va treballar com a il·lustradora mèdica i dissenyadora de joguets. En 2001 va contraure el denominat Virus del Nil Occidental, que va paralitzar les seues extremitats inferiors i la seua mà dreta. En el llarg procés de superació de la malaltia i reaprenentatge -fent il·lustració amb bolígrafs de colors en el Art Institute de Chicago com a teràpia de recuperació motriu, i la creació de «El que més m'agrada són els monstres» es va convertir en part de la teràpia- la seua novel·la gràfica es convertix en una mescla inaudita de ficció pulp, repleta d'homenatges a la cultura pop, una rondalla sobre la pròpia autora que es reflectix en el seu personatge principal, una xiqueta freak, lesbiana i poderosament imaginativa, i un objecte curatiu almenys per a la pròpia Ferris. I per al lector «El que més m'agrada són els monstres» suposa una odissea que partix des de ports tranquils, quasi humorístics, la història narrada en primera persona d'una xiqueta massa imaginativa, però que pàgina a pàgina ens arrossega cap a les foscors de la història del segle XX (sí, nazisme inclòs), a les relacions familiars com a pilar i trencacaps, a l'art de museu com a medicina per a l'ànima, a un relat social i racial (Karen Reyes, la protagonista és llatina i de classe baixa) amb codis de reivindicació de llibertat sexual i d'assimilació de l’altredat com un dret inalienable de tota persona. Dret a ser rars, a ser monstres. I feliços.

Lectura addictiva

Quasi res, però el millor és que la trama s'articula a partir d'una recerca detectivesca que enganxa com a poques lectures recents. L'enorme fondària polièdrica de «El que més m'agrada són els monstres» no es renyix amb una lectura addictiva i sorprenent. És sorprenent, a més, per la seua forma. Ferris va reaprendre a dibuixar després de la seua malaltia amb bolígrafs, i va realitzar així esta obra, provocant una sort d'admiració inabastable, en els lectors. En primer lloc perquè el seu dibuix és sorprenent, un desplegat artefacte d'estils diversos que van del barroquisme deformant de Robert Crumb a l'hiperrealisme (proper en ocasions a Luis García), del color exuberant al blanc i negre més brut i underground, sempre en fulles pautades, de llibreta escolar. I amb este artifici que no ho és, amb este respecte al material de partida original (personalment m'encanten les perforacions de les fulles, presents en cada pàgina d' esta voluminosa novel·la gràfica) l'obra també ens oferix l'espill sorprenent d'eixa realitat de la pròpia autora.

Ens enfronta llavors a un objecte «chamánico», curatiu. L'art és la vida, o almenys, una medicina per a guarir-nos. Per a guarir a Emil Ferris. I «El que més m'agrada són els monstres» supura l'amor a l'art en abundants moments del relat, com si Ferris executara un ritual personal en el qual una obra d'art curativa ha de contindre en el seu si una reflexió sobre el propi art com a carburant de la màgia a exercir pel seu còmic/medicina.

Poques vegades ens enfrontem a un llibre tan transcendent per al seu propi autor, tan profund en els seus continguts argumentals, i d'execució tan anonadant. Un còmic que sembla vingut d'una realitat paral·lela, perquè no s'explica per comparació (no s'assembla a res malgrat ser possible solament en l'era de la novel·la gràfica), habita la seua pròpia realitat de referents personals i allunyats de modes actuals (la seua veneració pel terror antic o per l'art pictòric clàssic ) i llança una artesania en l'execució embriagadora. Els Premis Eisner ja han emès el seu veredicte: millor escriptora/artista, millor colorista i millor àlbum gràfic de 2018 (i dues nominacions més, retolació i publicació). Corre i fes-te ja amb ell. Prompte es publicarà la seua segona part, que conclou l'obra.