De vegades un detall aparentment minúscul i sense importància es converteix, sense adonar-nos, en un seriós obstacle per al desenvolupament normal de les nostres aspiracions vitals, tant en l'àmbit individual com en el col·lectiu. Passa sobretot quan els conflictes que ens sobrevenen en comptes d'encarrilar-los per les vies de la prudència, la reflexió i de l'assossec deixem que s'enterbolisquen o bé que naufraguen; ens tornem inflexibles, distants, volàtils, irracionals i intransigents. Però si les dificultats per a aconseguir la necessària equidistància, el desitjat equilibri interior, només depengueren de la ferma voluntat de superació i no d'altres factors de caràcter exogen, com el de la pròpia atmosfera que embolica i condiciona el relat diari de les nostres vides, tot, sens dubte, resultaria molt més senzill d'explicar, més clarificador, més assumible per a tots.
Els drames no funcionen igual enmig d'un clima marcat pels rigors de l'hivern que en un escenari fustigat pels assots estivals. En el segon cas, a més, s'estableixen determinats jocs de contrastos que obrin encara més l'objectiu que permet observar les oscil·lacions contínues de la condició humana, accelerant, al mateix temps, la descomposició dels grans nuclis afectius des d'on sorgeixen la majoria dels nostres conflictes, dels més quotidians als més globals; des dels més íntims als més públics. Per aquest motiu l'estiu és el període en el qual es registra un major nombre de desajustaments emocionals i, segons Foucault, és l'època on sorgeix en totes les societats una major proclivitat a la irritació, a l'odi, a l'hostilitat i a les pulsions criminals.
Encara que des dels fullets de les agències de viatge se'ns convida cada any, amb rigorosa puntualitat, a gaudir d'un ben merescut descans en escenaris de somni o en racons que conviden a gaudir del més plàcid dels mons sota els rajos d'un sol implacable, els mesos d'estiu, ja se sap, solen associar-se sovint amb els records líquids i amb les emocions més abrasives; amb moments de sedació i assossec; de fatiga i sesteo; d’acalorament i morbositat, encara que també es vinculen d'alguna manera a l'aïllament i a la torbació; a problemes existencials no resolts i a l'esclat irrefrenable de vells conflictes enquistats i/o semioblidats que esperen, any rere any, un desenllaç que no acaba de cristal·litzar.
Els arxius de la memòria
Per a poder contrastar, amb tota sort de detalls, raonaments d'aquesta naturalesa no hi ha gens millor que obrir els arxius de la nostra memòria cinematogràfica, els nostres més vívids records com a vells espectadors, i penetrar a fons en l'ampli perímetre que abasta el nostre personal registre iconogràfic. Només així podríem estendre acta de la quantitat ingent de vegades que el cinema ha mostrat l'estiu com un dels elements més perturbadors en l'escenificació de les passions humanes, trobant-nos amb innombrables exemples que il·lustrarien la nostra tesi i la de tots aquells que sostenen que la gestió conductual de l'ésser humà, sobretot en situacions extremes, no sempre depèn de la seua pròpia voluntat sinó d'alguns altres factors que escapen al seu control, desencadenant un remolí de pulsions inimaginables en situacions aparentment afables i que es reflecteixen en el cinema a través dels vents creuats que agiten molts dels més brillants melodrames que engrosseixen la seua dilatada història.
Títols dramàtics com, posem per cas, Un tranvía llamado deseo (A Streetcar Named Desire, 1951), d’Elia Kazan; El largo y cálido verano ( The Long Hot Summer, 1958), de Martin Ritt; De repente, el último verano (Suddenly, Last Summer, 1959), de Joseph L. Mankiewicz; Verano y humo (Summer and Smoke, 1961), de Peter Glenville; Dulce pájaro de juventud (Sweet Bird of Youth, 1962) o La gata sobre el tejado de zinc (Cat on a Hot Tin Roof, 1958), les dos de Richard Brooks, constitueixen l'exemple més revelador d'aqueixa tendència tan arrelada en la cultura nord-americana de situar en el meridià zero de les seues preferències histories tenyides d'emocions inestables enmig d'un context social esguitat de solemnes contradiccions.
Totes estes pel·lícules, sense excepció, tenen la seua base argumental en grans textos dels escriptors del sud William Faulkner o Tennesse Williams, la marcada tendència dels quals a ambientar els seus drames en les humides i abrasadores terres del Sud revela la intenció de tots dos mestres de destacar el «factor atmosfèric» com a potenciador indiscutible del magma dramàtic que es llisca entre les seues obres més canòniques. I en qualitat de fidels notaris cinematogràfics de la seua obra tant Brooks com Ritt, Glenville, Kazan o Mankiewicz, mestres consumats del gènere, no van fer una altra cosa que interpretar visualment el dens i crispat univers que sorgia dels seus privilegiats cervells en pel·lícules que encara avui, tantes dècades després, segueixen conservant intactes el seu sòlid i complex aparell dramaturg amb la inapreciable ajuda d'autèntics colossos de l'art de la interpretació com Paul Newman, Katherine Hepburn, Liz Taylor, Marlon Brando, Montgomery Clift, Laurence Harvey, Geraldine Page, Vivien Leigh, Lee Remick, Mercedes McCambridge, Karl Malden o Burl Ives.
Un altre gran coneixedor dels fils que mouen la bona narrativa fílmica és, sens dubte, Steven Spielberg i així ho ha vingut demostrant des que va donar el seu primer gran treball professional amb Tiburón (Jaws, 1975), la trama essencial del qual transcorre en una tranquil·la platja de Nova Anglaterra. Els seus confiats usuaris gaudeixen d'un lluminós matí d'agost sense sospitar que, enmig de tanta calma, emergiria la paorosa imatge d'un gegantesc tauró blanc que deslligaria el terror col·lectiu entre els centenars de banyistes que es concentraven en les seues aigües.
Pànic i dolor
Així, una jornada d'esplai es transformarà, sobtadament, en un escenari de pànic i de dolor que trencarà radicalment amb la sensació de placidesa que respirava el lloc abans de l'aparició del monstruós esqual. Spielberg, per al guió del qual es va inspirar en la popular novel·la homònima de Peter Bencheley, ens sotmet a una experiència excitant: des d'un remei tan reconfortant per a combatre els rigors estiuencs com sens dubte és el mar brolla l'encarnació més ominosa i temible de la depredació: una bèstia capaç de convertir una jornada estival en un autèntic infern.
En 1962 i després de collir èxits tan rotunds en el seu Itàlia natal com Venecia, la luna y tú ( Venezia, la luna e tu, 1958), El estafador (Il mattatore, 1959) o Vida difícil (Vita difficile, 1961) el director milanés Dino Risi ens introdueix amb La escapada (Il sorpasso, 1962) en una altra de les seues incisives paròdies sobre els estereotips de la societat italiana dels seixanta. La història, basada en un guió d’Ettore Scola, Ruggero Maccari i del propi Risi, arreplega les excèntriques peripècies de Bruno Cortona (Vittorio Gassman), que coneix per atzar a Roberto (Jean-Louis *Trintignant), un jove i aplicat estudiant d'arquitectura al que persuadeix per a emprendre junts una excitant aventura per les assolellades platges de la Riviera, en el desencadenant d'una insospitada tragèdia.
Comèdies
També en el marc de la comèdia, encara que sense el trist desenllaç que acompanya l'última seqüència de l'escapada, el gran Billy Wilder, autor de diversos títols canònics del gènere, incorpora un altre nou blasó a la seua explosiva carrera com a cineasta i guionista amb La tentación vive arriba (The Seven Year Itch, 1955), un intel·ligent i incisiu divertiment sobre la doble moral que nia en la classes mitjanes nord-americanes quan alguna vegada s'enfronten a situacions personals que posen a prova la vertadera fortalesa dels seus principis.
