Quan els policies van entrar en el seu pis es van adonar que la seua mort, a causa d'un atac al cor, havia tingut lloc alguns dies abans. Ell havia triat viure sol i així va morir, encara que els seus seguidors i amics són legió i han omplert les xarxes amb declaracions que recorden el seu gran impacte en la cultura popular. Totes les necrològiques escrites després de la seua defunció insistixen en els seus personatges més coneguts, en les seues polèmiques amb les grans companyies i en les peculiaritats del seu caràcter.
Permeten-me que descriga ací a un Ditko menys comentat. Comence per alguna cosa propera, com va ser el seua expo en el Palau Solleric de Palma el passat any. Ell considerava que una vegada que es cobrava pel treball açò era suficient. Havia escrit sobre el complicat assumpte de la seua propietat, afirmant que l'editorial tenia dret a una part, també el colorista, el guionista i tot aquell que haguera participat en el procés d'elaboració d'un còmic. I pensava que molts col·leccionistes no tenien en compte eixos drets. Ditko conservava totes les planxes que havia dibuixat al marge de les grans companyies i ara el que molts afeccionats es pregunten és qui es farà càrrec d'elles. Eixes pàgines que tan gelosament va guardar voran la llum algun dia? Ara mateix és un misteri.
Per açò per a l´expo en el Solleric tan sols vam poder comptar amb aquelles planxes que s'havien escapat de les seues mans, historietes d´Spider-Man que en algun moment van saltar al mercat i que hui es venen per preus milionaris. També algunes de les seues pàgines entintades per altres dibuixants, el seu material per a Warren... Els qui van acudir a la mostra recordaran peces tan icòniques com la seqüència de l'alçament de Spider-Man. Blake havia oferit en «Strange and Stranger. The worlds of Steve Ditko» la versió que s'ha imposat sobre el dibuixant en els últims anys. Se li presenta com un reaccionari boig que havia tingut un moment de glòria inicial i que més tard havia perdut la seua creativitat i el favor del públic. Versió que per descomptat no compartisc i així ho vaig expressar en «Ditko Unleashed», el llibre-catàleg que publiquem amb motiu de l´expo de Palma.
Per a aquells que desitgen endinsar-se en el Ditko menys conegut jo els recomanaria «The Mocker» (1990), una de les seues produccions independents amb Snyder. Este thriller constituix una de les seues últimes obres mestres quant a conceptes i narrativa. Dibuixada en un al·lucinant blanc i negre i amb una densíssima estructura de pàgina, és un prodigi de ritme ple de grans idees. Una altra de les seues millors sèries és «Static». Va arribar a ser usada com a exemple del seu abús dels textos però els aconselle que li donen una oportunitat.
En el terreny de les grans companyies hi ha diverses nissagues que mai han sigut suficientment valorades. Per a DC, «Shade the Changing Man» (1977) i «Starman» (1980). En la primera Ditko es va fer càrrec de tot, del guió a la tinta. I es nota, és un malbaratament d'imaginació a l'altura dels seus treballs més coneguts. «Starman» és un treball especialment afortunat, més enllà de la seua aparent senzillesa. De la seua tornada a Marvel en els vuitanta destacaria ROM. Encara que entintat per uns altres ens mostra la tasca d'un Ditko en plena forma. És obligat esmentar la seua engruixada col·laboració amb Charlton. Tenia fama de ser l'editorial que pitjor pagava, però agafaven tot el material que Ditko els passava.
Així que en els seus moments de major aclaparament econòmic Charlton li servia per a pagar factures amb pàgines que dibuixava a una velocitat pasmosa. Una bona part d'eixe material de fantasia i terror és molt interessant, sobretot algunes historietes de principis dels setanta amb vinyetes horitzontals entrellaçades, un recurs que pocs van emprar com ell.
Mr. A va ser el personatge a través del qual va expressar les seues idees d'una forma més directa. Després ho va suavitzar quan en Charlton li van demanar un heroi amb el qual completar la publicació dedicada a Blue Beetle i va crear a Question. És molt interessant comparar les aventures de l'un i l'altre i com tots dos reaccionaven enfront del mal. El seu pas pels còmics de terror de Warren, amb guions del gran Archie Goodwin, va ser memorable i recentment s'ha recuperat en un bonic volum. Qualsevol de les seues col·laboracions amb el seu bon amic Wally Wood és digna de revisió. I sense dubte Spider-Man i Dr. Strange continuaran sent una gran influència en els pròxims anys.
Pel que fa al gran dilema, qui va crear Spider-Man, els suggerisc, com faria Ditko, que se centren en els fets. Lee encarrega a Kirby, el seu dibuixant favorit, que realitze cinc planxes del personatge. Les pàgines passen a Ditko perquè les entinte. En la versió de Ditko, advertix les semblances amb The Fly, un altre heroi anterior de Kirby, i així li'l diu a Lee. Després li demanen a ell que oferisca la seua pròpia interpretació de l'heroi aràcnid. Segons Leo, «perquè no li agradava la de Kirby». Aleshores, per què van arribar les seues pàgines a Ditko, per què va ser a punt de passar-les a tinta? Ningú ho ha explicat. I Leo mai ha permès que les cinc pàgines de Kirby veren la llum. Ningú sap com eren, solament comptem amb la descripció de Ditko. Les proves, els fets, sempre tan obstinats... Ha mort un dels grans, un creador de mons alternatius i un autor que realment creia en el bé i en la nostra capacitat per a ser millors. No s'engolisquen res del que els hagen explicat sobre ell. Lligen-ho i voran.
