En la seua darrera novel·la, 4 3 2 1, que transcorre a principis dels anys 70 del segle XX, Paul Auster diu una cosa de sentit comú en parlar de l'ofici de periodista: « Treballar en un diari comportava alhora un compromís amb el món i una retirada del món». I és evident: si un periodista vol fer bé la seua faena, haurà d'acceptar aquests elements de la paradoxa i aprendre a viure en un estat de duplicitat: « l'exigència de submergir-se fins al moll de l'os de les coses i alhora de quedar-se al marge com un observador neutral». Auster posa un exemple molt clar: « Ser periodista volia dir que no podies ser mai la persona que llançava el maó a la finestra que començava la revolució. Podies mirar com algú llançava el maó, podies intentar entendre per què l'havia llançat, podies explicar als altres la importància que aquell maó havia tingut en l'inici de la revolució», pèrò el periodista no podia llançar el maó.
