Tot havia començat ja a precipitar-se quan Zelda Fitzgerald va voler ser Pavlova. Sempre li havia agradat ballar, des de la seua joventut en Montgomery, igual que més tard en els hotels de Nova York, en les cases de camp, les residències de París i les viles de la Costa Blava. Ballava sola, conta Pietro Citati, tota la nit i durant el dia, enfront de l'espill, en el bany, havent sopat, mentre parlava amb si mateixa, amb el seu marit o un amic.

El ball va acabar sent una obsessió per a ella que es va desencadenar en l'estiu de 1927. Tenia 27 anys, massa vesprada, havia perdut agilitat i flexibilitat. Mai deixaria de retraure-li-ho. Deu anys abans la gran figura dels ballets russos, Nijinsky, que remuntava amb el seu vol d'ocell esteta «La consagració de la primavera», havia perdut la raó, segons Citati, víctima possiblement de la mateixa malaltia que no tardaria a minar la salut mental de Zelda.

De fet, la seua terrible esquizofrènia va eixir a la llum mentre es creia una sacerdotessa de la dansa, darrere d'aquells moviments gràcils i lleugers. Es va turmentar, i va arribar a creure que l'imant que l'atreia cap a la seua professora, madame Yegórova, la famosa ballarina del ballet Diáguilev, era fruit d'una passió lèsbica. El ball era un deliri que va acabar posseint-la. Scott havia deixat de comprendre-la, les relacions començaven a ser el fruit de la conseqüència de virulents retrets deguts a la fúria de l'alcohol. Va arribar a dir d'ella: «Eres una escriptora i una ballarina de quarta categoria?». I ella li contestava acusant-ho de falta de virilitat masculina que ell intentava contrarestar ficant-se al llit amb prostitutes.

Els Fitzgerald van ser els protagonistes perfectes de l'únic llibre que no van escriure, o que no van escriure íntegrament, una història turmentada de balafiament, reciprocitat injusta, cartes d'amor plenes de paraules dolces fins a la malaltia de Zelda, que va destruir les seues vides ja esquerdades i en caiguda lliure cap a la ruïna. En «La mort de la papallona», un preciós llibre publicat per Gatopardo Edicions, Citati ens permet endinsar-nos de puntetes en esta tràgica història.

Murmura amb la seua bella prosa com si no volguera incomodar la memòria, ho fa fins a on pot immiscuir-se sense dir res més del que és respectuós d'una parella que va morir massa jove, sense ser entesa, com a molts dels protagonistes de ficció del propi Fitzgerald: ombres en la cresta de l'ona destinades a desaparèixer en l'oblit. Scott i Zelda es van convertir en un exemple d'amor i mort, el paradigma de la unió perfecta que en les arts sempre va trobar espai reservat per a les ànimes que estimaven a cegues i no tenien temps per a detenir-se i reflexionar. Igual que si ballaren un vals marcat per la música d'una orquestra embogida. S'havien estimat, destruït el talent mutu, no podien separar-se, tampoc estar junts.

Com el mateix Fitzgerald va escriure, Zelda va ser la cosa més dolça de la seua vida. No es va donar per vençut fins i tot quan va sentir que el seu talent s'escapava a causa del seu pas continu pels hospitals psiquiàtrics. La seua esquizofrènia va ser latent durant una part molt llarga de la seua vida, la va impregnar des de la infància, però s'amagava i s'ocultava, entre balls salvatges, luxes i egos. Fins al punt que, en ocasions, el seu propi somni no semblava importar-li. Era «un àngel amb les ales una mica cremades», com l´anomenava afectuosament un dels seus psiquiatres.

«La mort de la papallona» és un retrat apassionat i malenconiós que retorna els magnífics Fitzgerald dels anys vint a la seua merescuda immortalitat. No van viure com volien viure, però la seua fama perdura gràcies als qui encara lligen a Scott i saben apreciar el talent. Ell és el millor exemple d'insatisfacció que conec del geni humà. «Suau és la nit», com escriu Citati, la seua obra mestra i una de les millors novel·les del segle XX. El seu autor, consumit pels seus dimonis i el vincle amb Zelda que mai va arribar a trencar, mai ho va saber, només encertava a comprendre el desgast emocional i físic que li havia causat escriure-la. En eixa novel·la, no obstant açò, està, com Citati interpreta intel·ligentment, la fascinació que Scott va sentir no posseir al llarg de la seua vida. «La mort de la papallona» condensa, precisament, en unes poques pàgines eixe sentiment desesperat.