Fa unes quantes setmanes, vaig llegir en una narració curta d´un blog la frase «La fonteta que hi ha en el barranquet del costat del bancal del tio Quico encara *mana aigua, a pesar de la sequera». No sé si eixe ús del verb «manar» és producte d´una interferència del castellà o si l´autora l´usa com una recialla lingüística de temps passats. Com que en internet està tot, m´assabente de qui és la bloguera i, per la seua edat i origen, m´incline a pensar que eixe «mana aigua» és un calc procedent de la llengua veïna. Normativament, d´acord amb el Diccionari normatiu valencià, el verb «manar» és ´ordenar que algú faça alguna cosa´, «El pare m´ha manat que no ho diga», «T´havien manat una cosa i no has obeït»; ´exercir una autoritat superior sobre algú´, «Manava un batalló d´infanteria», «Si manaren els meus, sabríeu el que és bo». És verb sinònim de «regir», «governar», «preceptuar», «comandar», «imposar» i, parcialment, de «prescriure», «administrar», «encapçalar», «dirigir», «ordenar» i altres veus.
El diccionari de l´institut d´Estudis Catalans definix eixe verb amb significat semblant. En castellà, «manar» no té res a vore amb el nostre verb d´igual grafia i pronúncia, ja que en la llengua veïna significa ´eixida d´un líquid´, ´xorrar´, ´abundància d´alguna cosa´. Una font en castellà «mana agua», si no s´ha secat, mentres que en la nostra, «brolla aigua». I si ens fem un bon tall, igual, «mana sangre» i «brolla sang», respectivament. Perquè «brollar» en valencià té el significat d´´eixir aigua o un altre líquid d´algun ullal, font, forat, clavill, conducte, tall´. És sinònim parcial de «brotar» i també té sentit figurat com en «Les paraules li brollaven per la boca», «A Alexandra li brolla la guapor i la gràcia per tota ella». En temps passats, «manar» devia tindre també (i potser encara en té en algun lloc) els significats de «brollar», «brotar» o «rajar», com arreplega, amb la marca de «antic», el Diccionari català-valencià-balear, que cita Arnau de Vilanova i Teodor Llorente. Al pare de la Renaixença, amb este bonic vers, «Font d´argent-viu, que d´una roca mana y altra roca engull». El diccionari de la RACV també dona a «manar» el sentit de ´brollar, rajar, eixir aigua de la terra o d´un ullal´. Com tots saben, al nostre «manar», general i normatiu, correspon en castellà la forma «mandar». La família de Franco «mandaba mucho». Ara no molt, o gens. Ja vorem en què queda la treta del clot o luxosa fossa de la mòmia del que no va ser «caído» i que manava tant! I «mandar» té un sentit en castellà ben diferent de ´governar, ordenar, imposar, etc.´, com és el d´´enviar algú a algun lloc, enviar o remetre alguna cosa´, com en les frases «Lo he mandado a estudiar a Siena», «Ayer le mandé una carta». En valencià no *manem ningú a cap lloc, ni *manem cartes a ningú, com a voltes, interferidament, llegim, sinó que ´enviem, remetem, trametem´, «L´he enviat a estudiar a Siena», «Ahir li vaig enviar/trametre/remetre una carta». No cal manar tant.
