Un dels llibres que sempre -des que es va publicar, el 1905-1906- va estar condemnat a un cert «misteri», porta per títol Sempre han tingut bec les oques. El seu autor, Joaquim Miret i Sans, va ser un medievalista de renom que, amb aquell recull de documents comentats que publicava, volia desfer en part la imatge idíl·lica que els homes de la renaixença havien anat construint sobre el món medieval. De fet, sobre els pilars de Patria, Fides, Amor -que tan bé ha estudiat per al cas valencià el meu amic Rafael Roca-, els renaixencistes -i encara les generacions que els seguiren- potenciaren l'herència del romanticisme que, en gran manera, havia dissenyat una edat mitjana poblada de prínceps i cavallers religiosos i nobles, i dames i princeses d'una provada pietat. Tots ells -no cal dir-ho- només havien estat capaços de sentir passions pures i, per suposat, havien lluitat tant com havien pogut contra les temptacions del món i de la carn. I etcètera.

El treball de Miret i Sans, per contra, va estar condemnat a una certa reclusió en les biblioteques públiques, i, en especial, durant la dictadura de Franco, i va ser accessible, només, a aquells que, per un interés erudit -sempre que ho consideràs oportú el bibliotecari-, havien d'encarar-se al bec de les oques: és a dir, al que sempre havia existit el món -al món de Miret i Sans i al nostre-, però també al dels homes de l'edat mitjana.

Perquè, en definitiva, el llibre posava de relleu que en el món immaculat i medieval, el del rei en Jaume -venerat per tothom- o el de Llull -filòsof entestat a cristianitzar el món sencer-, també havien existit nobles i capellans corruptes i «pecadors» -des de l'òptica dels homes del XIX-, senyors feudals clarament homosexuals, i corrupcions polítiques de tota mena. Lamentablement, es posaven en el mateix sac unes coses i les altres. Però, potser, això obeïa al fet que, si teníem notícies sobre tots aquells comportaments -alguns dels quals ara, per fortuna, no són no res delictiu-, és precisament per això: perquè en aquella època -i en altres- van formar part del catàleg dels pecats i dels delictes del món.

El llibre de Miret és, no cal dir-ho, una autèntica joia, ara. La seua lectura, absolutament recomanable -n'hi ha una reedició actualitzada del 2012. I, certament, alguns volums més del mateix estil no anirien mal, per fer veure com el món, per moltes voltes que faça, sempre té el mateix bec- o ben semblant.