La setmana passada esta columneta versava sobre les perífrasis d´obligació, com «Hem d´afanyar-nos», «Cal que estudies més» i altres formes que expressen eixe valor. Però el professor i amic Pep Saborit em fa l´observació que hi ha una perífrasi amb el valor d´obligació que jo no hi vaig relacionar. Es tracta de la construcció «tindre+de+infinitiu», com en les frases «Tenim d´anar demà a València», «Tinc de fer unes gestions en la gestoria». És una construcció, m´informa Pep, que apareix en el Tirant i en altres llibres o documents. I s´ha usat sempre en bastants zones valencianes com la Plana, la Marina, la Ribera i altres. La Gramàtica normativa valenciana inclou com a normativa eixa construcció entre les perífrasis d´obligació. Per tant, es pot usar normativament una frase com «Tens d´arreplegar els teus nets de l´escola. És una obligació hui en dia dels iaios». Clar que sí! Però com que en la columneta de hui tocava i toca parlar de les perífrasis i expressions de probabilitat, anem allà.

El valor de la probabilitat, gramaticalment, s´expressa en valencià de manera diversa, com correspon a una llengua rica en sinonímia i en diversitat expressiva. Així, podem usar els adverbis o construccions com «potser», «probablement», «segurament», «tal vegada», «tal volta», «és probable», etc. Però la perífrasi de probabilitat tradicionalment normativa ha sigut la construcció «deure+infinitiu», «Per l´hora que és, ja deuen haver arribat a Alacant», «Deu ser el xicon, pel soroll que fa caminant a fosques». La perífrasi «haver+de+infinitiu» també pot assumir, en certs casos, un valor de probabilitat, «Han de tindre la música molt forta, perquè no contesten al telèfon», equivalent a «Deuen tindre la música molt forta...» A més, la probabilitat es pot expressar, en certs verbs estàtics, com «ser», «estar» i «tindre», en futur i també en condicional, encara que l´ortodòxia lingüística que patim no suporta de bon grat eixes «llicències». L´Acadèmia Valenciana de la Llengua, fent-se ressò dels usos reals actuals i també els tradicionals i històrics, documentats, entre altres llibres i reculls, en el Tirant lo Blanch, prescriu el caràcter normatiu del futur de probabilitat en frases com «La frontera de sa casa tindrà (com ´deu tindre´) més de sis metres d´amplària» o «No les molesteu, que ja estaran (com ´deuen estar´) dormint». El temps condicional, com diem, també pot ser usat amb valor de probabilitat, per ús real i tradicional, i també normativament, per prescripció de la nostra institució normativa, l´AVL, en frases com «Em va dir que la frontera de sa casa tindria (com ´devia tindre´) més de sis metres d´amplària. L´oposició de l´ortodòxia o integrisme lingüístics no s´entén massa (o gens), perquè són usos actuals i de sempre. I suposem que ningú deu considerar (o considerarà) el Tirant lo Blanch un sainet farcit de castellanismes o vulgarismes. Per tant podem dir i escriure, sense temor a ser acusats de vulgars o interferits pel castellà, «El València tindrà una bona plantilla, i seria per mala sort, però la Juve li ha guanyat ací». Ja vorem allà.