Qualificar l'amor amb l'adjectiu dificultós implica considerar-ho, d'acord amb el diccionari de la RAE, com un sentiment cap al ser estimat «difícil, ple d'impediments». Es tracta, doncs, d'una situació sentimental que no discorre per la senda de la placidesa, sinó que situa als seus protagonistes en situacions tibants i conflictives, raó per la qual no ha de sorprendre que entre les novel·les figuren no poques obres dramàtiques, la trama essencial de les quals consisteix en un amor assetjat per nombrosos obstacles.
De les nombroses novel·les que versen sobre amors d'aquest tipus em vaig a detenir seguidament en les dos següents: Viatge al passat, d´Stefan Zweig, i L'amor en els temps del còlera, de Gabriel García Márquez. La primera va ser publicada en 1929 i la segona en 1985.
La meua elecció d'ambdues novel·les, lluny de governar-se per l'atzar, respon a criteris racionals. Pretenc, com es veurà a continuació, contraposar dues novel·les que aborden el mateix tema de «l´amor dificultós», que sent escrites per dos autors magistrals ofereixen dues solucions diferents. En Viatge al passat l'amor no supera els impediments de la separació perllongada dels amants, mentre que en L'amor en els temps del còlera l'amor triomfa encara que els amants hagueren d'esperar per a retrobar-se més de cinquanta-un anys.
En El viatge al passat, Stefan Zweig, escriu una història d'amor d'un jove pobre i rencorós amb un ànima que «desbordava odi contra els qui pertanyien a la classe alta», que a causa de la seua gran valia passa a treballar en la mansió del malalt secretari del consell d'administració de l'empresa química per a la qual treballava. I allí coneix a la dona del seu cap, de la qual s'enamora. Quan són a punt de cedir a la passió carnal, el jove és destinat a Mèxic durant un període de deu anys per a fer-se amb una matèria primera essencial per a la companyia en la qual treballava. Quan és a punt de tornar, esclata la Primera Guerra Mundial i açò, a més de retardar la seua volta, fa que emprenga una nova vida. Mentre, el secretari del consell mor al començament de la guerra i la seua esposa envidua. Després d'aquesta llarga separació, els amants platònics tornen a trobar-se, però com escriu Zweig «no està en l'essència de la naturalesa humana viure solament de records, i així com les plantes i qualsevol ser necessiten la força nutrícia de la terra i la llum del cel filtrada una vegada i una altra perquè els seus colors no es facen pàl·lids i els seus calzes no es desfullen marcits, també els somnis necessiten alimentar-se de sensacions, la sustentació de la tendresa i el palpable, d'una altra manera la seua sang i la seua intensitat perden lluentor». Viatgen a Heidelberg però l'antic amor no aconsegueix superar l'impediment de la separació: els records dels amants s'havien convertit en «ombres, ombres que volien convertir-se en alguna cosa viu i que no aconseguien».
La visió pessimista de l'amor dificultós que mostra Stefan Zweig contrasta amb la manera d'entendre este tipus d'amor que descriu García Márquez en L'amor en els temps del còlera. Com és sabut, aquesta meravellosa novel·la suposa un cant a l'amor, sense adjectius. Encara que en els seus començaments els protagonistes se senten atrets, les diferències socials els separen i cadascun inicia el seu propi camí. Fermina Daza es casa amb el famós metge Juvenal Urbino i Florentino Ariza roman solter fins que quan Fermina envidua es presenta davant ella i tots dos decideixen reprendre l'amor interromput durant cinquanta-un anys, nou mesos i quatre dies.
Fermina accepta viatjar pel riu Magdalena en un dels vaixells dels quals és propietari Florentino, el Nueva Felicidad, en el qual es dediquen a estimar-se sense els llaços, els desenganys i l´absència de passions de la vida conjugal. Va ser així com, per fi, es va fer realitat el seu amor, viatjant a soles en el vaixell, aprofitant l'argúcia de Florentino de posar una bandera groga, indicadora que en el vaixell hi havia malalts de còlera.
Dos finals diferents per a dos amors aparentment impossibles. En la història d´Stefan Zweig l'amor no aconsegueix superar la llarga separació que pateixen els protagonistes per causa de la Gran Guerra: els amants que es retroben després de tant temps i en un món nou no són capaços de vèncer la forta càrrega del passat. En canvi, en la de García Márquez triomfa l'amor «aparcat» durant molt temps, tal vegada perquè per al Nobel colombià, com ell mateix va dir en el seu discurs Paraules per a un nou mil·lenni, que va pronunciar a Cuba el 29 de novembre de 1985, l'amor és un «esglai». I hi ha esglais, i açò ho dic jo, dels quals un no pot mai recuperar-se.
