A unes quantes setmanes aparegueren notícies sobre els dubtes respecte a l´alçària actual de l´Everest, ja que els terratrèmols de 2015 podrien haver acurtat la mida fins ara oficial. En una d´eixes notícies es deia: «El govern de Nepal programa... una expedició de ´sherpas´ per a mesurar el pic de nou i acabar amb el ball de xifres que acompanya el mític cim». I també: «L´Everest és la muntanya més alta del món, però exactament quant mesura?» Un lector, en pla burleta, em pregunta si una muntanya es pot mesurar, i afig: Encara com, amb les actuals eines tecnològiques, tot es pot mesurar, perquè fa algun segle no hi havia mesura, és a dir, recipient, prou gran per a mesurar eixa muntanya ni ninguna. Mesures o mesuretes per a contindre pipes, caramels, sí que n´hi ha; i un cucurutxo de gelat és una mesura, com altres recipients per a mesurar oli, vi i altres líquids, però per a mesurar l´Everest, no. El lector també em pregunta si no haguera sigut millor i més entenedor utilitzar els verbs «medir», «amidar» o «fer», ja que del que es tracta és de determinar la mida o dimensió longitudinal en altària de la dita muntanya, ´...per a medir/amidar el pic...´, «...però exactament quant medix/amida/fa l´Everest?» La veritat és que diccionaris en mà, normativament, el verb «mesurar» té també el sentit de comprovar o determinar la mida en llargària, alcària o en amplària d´un cos, però amb eixe significat no solem utilitzar-lo els valencianoparlants; a més el Diccionari català-valencià-balear diu: «Però creiem que aquesta accepció és inexistent en català».
La forma «amidar», «La frontera de ma casa amida deu metres d´amplària per huit d´altària», és normativa, però sembla estranya en la parla valenciana en els registres populars. Un dels dos verbs que més usem per al sentit de mida longitudinal és «fer», «El meu nebot és molt alt, fa 1,90 metres d´alçada». El verb que també gastem molt per a les dimensions lineals és «medir», «Hem de medir la llargària i l´amplària del solar». Ocorre que «medir» ha sofrit els rigors «purificadors» de l´elitisme noucentiste excloent, i ha sigut estigmatitzat de castellanisme o barbarisme. Segons l´essencialisme elitiste, ja en els segles XIV i XV devia haver-hi molt de bàrbar lingüístic en l´Antic Regne, perquè «medir» ja apareix en el Llibre dels feits del rei Jaume, en el Curial e Güelfa, en els Sermons de Sant Vicent, i en moltíssims documents més. I posteriorment, en la Rondalla de rondalles, en Constantí Llombart i en autors de tots els temps. Abelard Saragossà, en El valencià de Bernat i Baldoví dedica un apartat argumentat i raonat al valor tradicional i actual de «medir». Ferrer Pastor ja el va incloure en els seus diccionaris, i anteriorment ho va fer el DCVB. També l´arreplega el de la RACV. I el Diccionari normatiu valencià li ha donat carta de naturalesa normativa definitivament. Per tant, es pot dir que «Mediran l´alçària de l´Everest», com demanava el lector esmentat al principi. I no s´equivocaran.
En curt
El verb que també gastem molt per a les dimensions lineals és «medir», «Medirem l´habitació». És sinònim d´«amidar» i, parcialment, de «mesurar» i de «fer», com en la frase «La frontera de ma casa fa 10 metres d´amplària». Ocorre que «medir» ha sofrit els rigors «purificadors» de l´elitisme noucentiste excloent, i ha sigut estigmatitzat de castellanisme o barbarisme, a pesar de tindre més de sis segles d´existència en valencià. Però, encertadament, el «Diccionari normatiu valencià» li ha donat carta de naturalesa normativa.
