Què pensaria el molt romàntic Caspar David Friedrich si poguera veure digitalment fotografiats els sublims paisatges que un dia imaginà, com a caminant sobre un mar de núvols que era? Què dirien Beethoven, Schubert o Schumann -el cas del primer seria un poc especial, en aquest sentit-, si poguéren escoltar una vegada rere l´altra les esgarrifoses estridències d´alguns dels seus quartets de corda amb reproductors d´alta fidelitat, plàcidament recolzats a una chaise longue com les nostres?

A una memorable seqüència de la pel·lícula que porta el seu nom (Mr. Turner, Mike Leigh, 2014), el gran pintor de la pluja, de l´aire i del color confessava a la seua amant que l´arribada de la fotografia faria que la realitat del seu ofici ja no fos mai més igual, alhora que es penjava d´un màstil de vaixell, enmig d´una tempesta, per poder copsar millor l´olor de la llum que ell retratava amb un simple pinzell de fusta i pèl.

És legítim que fotografiem la natura? Podrem algun dia fotografiar les nostres pròpies emocions? La fotografia, que un dia permeté democratitzar la immortalitat dels individus anònims, provocà un pas més en un procés que, en definitiva, havia començat molt temps abans: l´home s´alienava del seu medi natural, deixava de formar part per sempre més d´un paisatge del que ara se diferenciava i, alhora, sortia d´un escenari que un dia fou propi per proclamar, orgullós, allò de la triomfant humanització.

Tanmateix, la perfecció tècnica de la fotografia permeté també que les arts figuratives tradicionals, amb la pintura al capdavant, se sentiren alliberades en la seua obligació de representar la natura tal com era i, així, s´enllestí la desconstrucció de la realitat. Poc després arribava l´abstracció, de la mà del moscovita Kandinky, que no és més que el naixement d´una nova pintura dels paisatges interns de l´home. Alguns dirien que la més morta de les natures. Faríem bé a escoltar el filòsof argentí Hernan Casciari quan ens diu que l´arribada del mòbil ha capgirat per sempre més la nostra percepció de la realitat i, de retruc, ha deixat en flagrant offside tota la literatura clàssica -des de l´Odissea a Pinotxo, passant per Romeu i Julieta-, per una raó tan simple com demolidora: les seues trames ja no són creïbles si disposam d´un mòbil que trenqui amb la secular incomunicació que sempre ens ha amenaçat -o protegit, segons ho vegem-.

De forma similar, fotografiar la natura i digitalitzar els paisatges que ens enrevolten suposa optar per «veure» més que pas no «viure» i aferrar-nos, en definitiva, al món de les certeses aparents. Ens convé més modernitat líquida? Voldrem també fotografiar els nostres paisatges interns?