Alguns gentilicis donen lloc, a vegades, a alguna equivocació. No fa moltes setmanes, una dirigent política, en una intervenció pública, va dir que «Els poders israelites fomenten i animen l´aïllament dels palestins...» Però això és impossible, llevat que encara quedaren molts israelites, amb poder polític i militar que, com a mínim, duplicaren en edat a Matusalem que, com sabem i és públic i notori, va viure 969 anys. La dirigent en qüestió hauria d´haver dit «Els poders israelians...» o una altra denominació més ajustada a la realitat gentilícia actual o contemporània. «Israelita» és un ´terme i un concepte historicoreligiós aplicable als membres del poble bíblic d´Israel´. Una persona natural o habitant de l´actual Estat d´Israel, en la nostra llengua, és un «israelià» o una «israeliana», i no «israelí» (que és la denominació castellana), ni «israelita». Per tant, els poders d´eixe estat són «israelians». Cosa pareguda ocorre amb els gentilicis dels habitants de l´Índia, que se´ls denomina sovint «hindús», quan el gentilici més exacte per als naturals d´eixe extensíssim territori és «indi». Un «hindú» és una persona que professa l´hinduisme, religió pròpia de l´Índia, però no necessàriament nascut o resident en eixe país. Encara que, per extensió, en Occident, sovint s´aplica, en alguns casos, la denominació de «hindú» a tots els indis d´aquell estat asiàtic. Com sabem, també es designen amb eixe gentilici els indígenes d´Amèrica, tant del nord com del sud. Un cas semblant és la denominació «asteca», aplicada, a voltes, a totes les persones naturals o habitants de Mèxic. Els diccionaris valencianocatalans, en general, definixen eixe gentilici com a un ´poble que habitava en l'altiplà central de Mèxic´. El DNV valencià afegix ´que va dominar la regió durant el període comprés entre els segles XV i el primer quart del XVI´, per tant, gentilici no aplicable, en principi, a tots els pobles d´aquell territori, ni generalitzar-lo a tots els mexicans. No obstant, el diccionari de la RAE sí que associa el terme «azteca» a tots els naturals o habitants de Mèxic.
A Espanya també hi ha algun cas de confusió de gentilicis. Per exemple «cartagener» i «cartaginés» ja que, a vegades, s´aplica este últim als nascuts o que habiten a Cartagena. Però «cartaginés» és ´relatiu a l´imperi de Cartago i als seus naturals o habitants´, fa molts segles desapareguts, mentres que «cartagener/a» és el ´gentilici dels naturals o habitants de Cartagena´. Però també en este cas, el diccionari normatiu del castellà considera «cartagineses» als «cartageneros» contemporanis o actuals. Igualment ocorre amb els asturians i els asturs. «Asturià/ana» significa ´natural o habitant d´Astúries´, mentres que «astur» designa l´´individu d´un poble preromà que habitava en l´actual Astúries i el nord de l´actual Lleó´. I alguns gentilicis, acostumats a dir-los en castellà, veiem que molta gent (també «formal»), els diu en l´idioma veí. En la nostra llengua u/una de Romania és un/a romanés/romanesa; de Polònia, polonés/polonesa; d´Hongria, hongarés/hongaresa; d´Ucraïna (i no «Ucrania», castellà), ucraïnés/ucraïnesa; d´Algèria (i no «Argelia», castellà), algerià/algeriana; I una dona del Marroc és una marroquina, i no «marroquí», com és en castellà.
