Quan havia deixat la Casa aquell matí a primera hora ho va fer convençut que aquell seria un dia especial de la seua vida. Havia repassat mentalment les cartes d´aquella partida per comprovar, una vegada més, que s´havia assegurat de tenir tots els asos a la mà... Ell mai no havia cregut en els jocs d´atzar; jocs del Maligne, pensava, que perdien les cases i els homes. No, ell no s´ho jugava tot a una partida de cartes, ni menys encara a joc de daus, que no estava disposat a deixar els resultats a l´albir lluner de la fortuna. Ell havia sabut esperar, pacient i subtil, el temps necessari per a eliminar incerteses. Després d´aquell matí tindria a les mans un poder i una capacitat de decisió que ningú no gosaria qüestionar-li.
L´havia acompanyat el germà llec amb qui sortia habitualment, un home que tenia el seny just però el cos fort; en cas que apareguera qualsevol dificultat, ell resultaria una ajuda segura i fàcil de manipular. El dia es presentava bo, per més que a aquelles hores un ventet prim de tramuntana pentinava els carrers de Morella.
Ara, però, s´esforçava a recordar-ho tot, pas per pas, com una mena d´exercici mental que li permetera reprendre el domini de si mateix que els mateixos esdeveniments li qüestionaven, tenaços, una vegada i una altra:
-Record lo ventet tramuntanal; aquest matí mateix, lo feia. Era lleu e sotil com per espavilar lo cervell de la persona e assaborir la dolça sensació de trobar lo caliu protector del propi vestit... Record també, aquella olor penetrant a vida e fecunditat, amb què la primavera s´anuncia; aquest mateix matí també la feia...
En realitat s´ho repetia per vore si així s´ho acabava creient, però començava a entendre que les coses ja no eren com abans, que havien canviat i que ho havien fet d´una manera dràstica i irreversible... No sentia el vent prim de tramuntana acaronant-li el rostre...
La veritat era que se sentia lliure d´aquell pobre cos, com mai no s´hi havia sentit. Des que ell tenia memòria, el seu cos li havia fet més nosa que profit; feble embolcall de la seua ànima immortal, contrafet, ple d´alifacs i procliu als pecats de la carn!... Sempre li havia costat d´entendre que aquell cos tan malgirbat haguera estat fet a imatge i semblança del seu Creador; tot en ell desdeia la magnificència i la perfecció atribuïbles a tan elevat origen... Ara, però, quan se´l veia des de fora no podia evitar mirar-se´l amb una certa tendresa; allà a baix estava, vençut i mustigat com un animal mort...
-Omnipotens Deus!... Com pot ser això! -va ser conscient que s´ho veia tot des d´una perspectiva intemporal-. Tot ho veig estrany, com des de lluny; sembla com si fos lo cos d´altre, que no meu...
Però no era el cos d´un altre sinó el seu!... Ben bé que el coneixia malauradament. Cada detall que ara mirava des d´una distància que no podia quantificar, confirmava que era el cos que ell coneixia pam a pam; el que ell havia patit al llarg dels vint-i-cinc anys que estava en aquest món... Primer s´havia pogut convèncer que allò que estava sentint, tan real, no era altra cosa que un miratge; deliri d´una ment enfollida pel Maligne per incitar-lo al pecat i portar-lo a la perdició...
-Ja n´hai oït parlar d´aitals viatges -es deia una vegada i una altra més per tractar de reprendre el domini de la ment-. Jesús mateix, tot e ser Jesús, fou així temptat per lo Maligne quan va retirar-se al desert per sotmetre´s a una penitència que no necessitava... Bé que ho diu Mateu, capítol quatre, versicles un a l´onzè... Així mateix, los anacoretes retirats a los deserts de la Tebaida sofrien d´aquesta mena de viatges fora del seu cos per mostrar-los riquesa, poders o fembres pecadrius amb què lo Maligne tractava de vèncer la seua mortificació...
Per més que s´ho deia, però, no aconseguia sortir d´aquell malson. Tampoc no podia atorgar un mínim de credibilitat a aquelles explicacions dels viatges exteriors que suposava que estava fent la seua ànima... La situació que vivia era totalment nova per ell; mai havia sentit una cosa igual, ni tampoc no havia escoltat parlar-ne mai a ningú... Amb tot i això, no podia deslliurar-se de l´aclaparadora realitat que estava vivint.
Ara veia com unes mans alienes manipulaven el seu cos, com mai no hauria tolerat fer-ho a ningú... Per més que intentava rebel·lar-se contra aquella mena d´impúdica vexació, no acabava de trobar els lligams precisos per connectar el seu pensament amb aquell cos que cada vegada sabia més llunyà... Algú, no encertava a posar-li rostre, el girava fins a posar-lo panxa enlaire...
-Madona Santa Maria em valga; què faig així, tan ert i esblanqueït?
Mai no s´havia vist d´aquella manera... El rostre lívid, els ulls oberts paralitzats en una sorpresa intemporal i el cos contrafet... Era el seu cos, d´això no hi havia dubte, però si havia de ser sincer li calia reconèixer que estava mancat d´un mínim alè vital.
Algú, que encara no encertava a identificar, acostava impúdicament els narius a la seua boca desdentada; tractava d´ensumar-li l´alè... L´estrany continuava amb el seu examen; primer li havia palpat tot el cos... Per sobre de la roba ho havia fet...
-Qui és que m´ofèn toquejant-me fora dels respectes que demana la decència? Ben cert só que és un sodomita que cerca tocaments nefands -ni cridar no va poder per més que ho va desitjar amb totes les seues forces per evitar aquella invasió de la seua intimitat-. Hauré pecat de pensament...?
Va haver de descartar-ho; de pensament no podia ser, que ell no havia pensat mai de la vida en aquella mena de tocaments. Més bé sentia una forta aversió cap als sodomites; no, el seu cos, per bé o per mal, es mostrava molt més procliu al tracte amb les dones.
L´anònim desconegut continuava manipulant el seu cos, aquell que per sobre de les evidents imperfeccions i mancances, tothom li havia explicat que era temple de l´Esperit Sant... No encertava a enutjar-se contra aquella persona, fos qui fos, que tan clarament ofenia la seua dignitat de persona i més
encara de servidor de Déu. De fet, alguna cosa, no sabia quina, li deia que aquell estrany el tractava amb respecte... Ara li plegava les mans sobre el pit, els palmells encreuats sobre el cor; ara li tancava els ulls amb un gest pietós... Ara l´arrossegava amb suma cura fins a dipositar-lo en un llit suau de terra mollar... Ara, plantat als seus peus, concentrat i capcot semblava pregar... Ara el desconegut feia el senyal de la creu amb tant de respecte que no va poder evitar repetir amb ell:
-In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti... Amen...
Aleshores va sentir una profunda sensació de pau... Cada vegada que feia el senyal de la creu, tenia aquella sensació... La va perdre, però, al moment quan va vore l´estrany agafar una pala i anar cobrint aquell cos, que tant l´havia importunat i que ara trobava a faltar, amb terra convenientment distribuïda i atapeïda amb professionalitat... Primer va cobrir el rostre..., després el tors..., finalment les cames...
Sols en aquell instant, abocat al buit immens que separa la vida de la mort, va vore´s forçat a considerar seriosament la possibilitat d´haver abandonat el món dels vius.
-Pater, Omnipotens Deus, adiuva nos et libera nos a malo!!! -va clamar espantat des de l´altre costat de la vida.
