Molt abans de Red Dead Redemption 2», en 1975, va aparèixer «Gun Fight», el primer western dels videojocs. En una època en la qual la televisió a color estava lluny d'implantar-se en totes les llars, el joc de Tomohiro Nishikado va tractar de recrear el Salvatge Oest amb la rudimentària tecnologia de l'època. Amb prou faenes eren dos monigots de color blanc pegant-se tirs en una pantalla de color negre, però l'autor japonés va aconseguir convèncer al públic que allò podia ser Texas a través dels detalls. Va decidir dissenyar als dos personatges amb barret i amb botes amb esperons. Va espolvorejar un parell de cactus i de tanques en el que pretenia ser un ranxo. Com a parapet va col·locar al mig una diligència en moviment. Va ser simple, però aquella va ser la primera vegada que els videojocs li van retallar distàncies a la realitat.

Moltes dècades després, «Red Dead Redemption 2» presumix d'acostar-se a la realitat, incloent desenes de detalls. Per exemple, la il·luminació està pensada de tal manera que quan els rajos de sol incidixen sobre les orelles dels personatges, estes s'enrogixen per a reflectir el teixit cartilaginós de l'òrgan. Comparar el joc de Rockstar amb «Gun Fight» és com comparar un ebook amb l'escriptura cuneïforme. Entre tots dos hi ha un procés evolutiu quasi inabastable, però l'objectiu és el mateix: tractar de recrear una realitat amb la major exactitud possible. Acostar-se a la realitat és una meta volant en la indústria de l'oci interactiu. En els noranta, el primer «Metall Gear Solid» per a Play Station es va vendre com l'experiència d'espionatge definitiva. En la mateixa consola, el primer «Gran Turisme» com es va oferir era com si en agafar el comandament estigueres pilotant un bòlid. Una dècada després, en 2008, en la caràtula posterior de la cambra «Call of Duty», un joc de guerra per a l'anterior generació de consoles, es descrivia a si mateix com el joc més fotorrealista de la història. Sovint, els videojocs es venen com la quintaesència del realisme. Com si una vegada que ho jugares, anares a mirar fora de la pantalla i la realitat es vera borrosa en comparació de la seua reconstrucció digital. L'afany per l'exactitud és un vell anhel, però també és una estratègia de màrqueting, un truc, un cabriola, ombres en la paret. És com enamorar-se. Al principi tot és bonic, però resulta que eixa persona també ronca a les nits i deixa mala olor en el bany després d'utilitzar-ho.

Amb els jocs passa igual. Per molt realista que t'embenen un «Call of Duty» sempre hi haurà enemics que fallen trets absurds. «RDR 2» és un pas més en aqueixa ànsia, però a diferència de les anteriors propostes, el joc de Rockstar no solament aposta per un hipertrofiat múscul gràfic, sinó per un afany barroc d'incloure una sèrie de curiositats cridaneres, pensades perquè el que compra el joc se senta en una pel·lícula de vaquers.

És lògic preguntar-se on està el límit i si algun dia els videojocs seran tan reals com la vida mateixa. En 1999, la pel·lícula «Matrix» es qüestionava què era el real. És una pregunta que la filosofia porta raonant des de fa segles. En els videojocs, el camí per a acostar-se al real encara no està definit. La realitat virtual sembla el cavall de batalla guanyador, encara que ara com ara no passa de ser un poltre.

En Play Station existixen unes ulleres al mòdic preu de 300 euros. És l'opció més barata i requerix una televisió que permeta executar esta tecnologia, per la qual cosa la inversió encara és major. A més, a part de «Resident Evil 7» amb prou faenes hi ha jocs que meresquen la pena. Mentrestant, en ordinadors hi ha perifèrics amb molta més capacitat, encara que el seu preu està molt lluny de la butxaca mitjana. No obstant açò, tenen més possibilitats d'assentar-se que la tecnologia de les 3D, una febre revolucionària de fa un lustre, però ja enterrada i irònicament obsoleta. Així les coses, que «Xarxa Dead Redemption 2» siga el joc més real fins avui no deixa de tenir un vel de romanticisme. Al final, incloure tota aqueixa salvatge quantitat de detalls no deixa de ser molt diferent de fer un reportatge, escriure un llibre o gravar una pel·lícula.

Ara sembla una cota insuperable i, certament, passaran anys fins que se supere. Però podem tindre la certesa que es farà. Explica una coneguda personalitat del món dels videojocs que fa uns quants anys, provant un joc de futbol, un familiar li va preguntar què partit tiraven per la tele. Des que açò ha passat, que els videojocs «fotocopien» la realitat és més una qüestió de temps que una altra cosa.