Quan em jubilaré, em faré soci de l'Associació de Jubilats i Pensionistes del poble, pagaré la quota, però tractaré de no freqüentar massa la Llar dels Jubilats. No per res, sinó perquè anar-hi sembla suposar que no tens res més interessant a fer. En honor a la veritat, he de dir que s'hi fan moltes activitats; es fan cursets i tallers, hi ha un cor, s'organitzen viatges i el diumenge de vesprada hi ha ball. El problema és que moltes d'aquestes coses no m'interessen massa i, per a la que em podria interessar -el cor-, no soc apte: soc més aïna desentonat. Pel que n'he pogut saber, els cursets i tallers no m'aporten res. Però el problema de veritat és que a la gran majoria dels assidus a la llar no és cap d'aquestes activitats el que els convoca, sinó el bar; hi van a matar les hores, hores més aviat plenes d'ociositat. Si estic equivocat, que em perdonen. Jo no vull molestar ningú amb açò. Dic, simplement, la impressió que en tinc. Si hi vaig, m'agradaria que fora a impartir algun curset, alguna conferència o fer alguna altra activitat, diguem-ne, cultural. Però sé que no tindré massa demandes en aquest sentit, i si algun dia en tinc alguna, tampoc no tindré massa públic. Llevat que després hi haja picadeta, és clar. Vindrien molts per la picadeta i potser aguantarien estoicament la llanda. No ho dic debades, ho vaig poder comprovar fa anys. El president de l'associació d'aleshores em va convidar a fer un discurset amb motiu de la inauguració de la biblioteca de la llar. Vaig ser breu, però vaig tenir temps suficient per veure certes cares; les mateixes que lluïen molt més satisfetes durant el refrigeri de després. Ara, segons em diuen, ningú fa ús de la biblioteca. Més ben dit, pràcticament ningú fa l'ús d'aquell lloc segons la funció a què estava destinat. I com que ningú fa l'ús que calia, s'empra per a jugar al dominó.
Tinc un amic que diu que el públic que hi haurà quan nosaltres ens jubilarem serà tot un altre. La nostra generació és la primera en què la proporció de gent amb estudis superiors va créixer d'una manera extraordinària, d'una manera incomparable amb la dels anys previs. Molts de nosaltres som els primers de la família que poguérem estudiar una carrera. Però no soc jo tan optimista com ell. Llevat d'alguns pocs casos, que acaben sempre formant part de la junta directiva, els jubilats amb els quals pots mantenir una conversa que et motive no solen freqüentar aquell local. I torne a dir, si estic equivocat, me n'alegraré i demane ja perdó de bestreta.
Pel que fa al ball del diumenge de vesprada i els viatges que organitzen (activitats de les quals ha eixit més d'una nova parella), tampoc crec que en faça massa ús. Tot i que sempre m'he promés que he d'aprendre a ballar, si he de dir la veritat, crec que la cosa no acaba de concitar la meua voluntat. Si algun dia em decidisc a aprendre, ho faré més per Roser que no per mi, per poder acompanyar-la, que a ella sí que li agrada ballar. Amb el ball em passa com amb la música. Com a practicant de l'art, vull dir, no com a espectador. Em sent incapacitat. Són per a mi dos misteris en els quals mai no podré penetrar. Però, en tot cas, tampoc no cal haver d'anar justament allí a practicar el fruit de l'ensenyança. Hi ha altres llocs. Tampoc els viatges que organitzen em fan massa il·lusió, per un parell de raons: per les destinacions que solen triar i perquè sembla que, una vegada allí, han d'anar tots junts a tots els llocs, si és que no vols que et tracten de raret i poc sociable.
Una cosa d'aquesta llar crida, però, la meua atenció i em crida a mi mateix sencer: les partides de truc i de dominó. Sempre m'ha fascinat l'habilitat d'alguns en aquests jocs. En el cas del dominó, arriben quasi a saber quines fitxes tenen els rivals. Supose que tampoc no hi ha massa misteri, la pràctica assídua d'anys permet aquestes coses amb la major de les naturalitats. Però jo, que soc incapaç de centrar-me tant (i ni tan sols la meitat de la meitat), de comptar amb una ullada les fitxes d'un determinat número que hi ha sobre la taula i saber així les que falten, ho trobe un prodigi de facultats. Si parlem del truc, que normalment es juga per parelles, el meu grau d'enlluernament abasta cotes ben altes. El truc és un joc ben interessant. Jo no entenc molt de jocs de cartes, però en el meu poc saber és comparable al pòquer, si és que no ix guanyant, i és més barat: en comptes de jugar-se amb diners, es juga amb garrofins, granets de dacsa o fesols. No són els diners el que compta i motiva, sinó la perspicàcia, la gosadia i la prudència (barrejades), en suma, l'estratègia. Com que, a més, sol jugar-se per parelles, fa que prevalga l'entesa, el bon coneixement dels companys de joc i la comunicació no verbal. I ja no parle de les senyes, sinó de la pròpia, personal, de cadascun d'ells, de saber interpretar els gestos, les mirades, que han de ser tan poc notoris o tan codificats que no puguen ser interpretats per la parella rival. Perquè al truc estan permesos els senyals, però aquests són comuns, estàndard, ortodoxos. Aquesta és una altra cosa en què un bon jugador de truc ha de tenir gràcia, fer els senyals al company tot assegurant-se dues coses: que aquell els veja i que els contraris no ho facen. Alguns, fins i tot, són capaços de fer dues tandes de senyals: la de les bones i la d'aquelles (falses) que vol que vegen els rivals.
Diuen que el truc és un joc de mentiders. No hi estic d'acord. Certament és un joc en el qual les regles permeten a bastament les catxes, faronejar. Però, com les mentides, les catxes han d'anar envoltades d'un bon nombre de veritats, de joc franc. El mentider que n'abusa és de seguida descobert. De la mateixa manera, a qui faroneja massa l'agafen aviat. Per això la barreja de prudència i gosadia de què parlava. Ah!, i sang freda. Aquests són els bons, els que fan que cregues que van carregats quan no duen res i els que tenen tots els trumfos quan creus que els has encalçat faronejant.
Si vaig a la llar dels jubilats serà, doncs, per practicar algun d'aquests jocs de taula que dic. Però intentaré que siga poc i només si trobe un bon company de truc. Sobretot un que siga capaç de suportar sense empipar-se la meua malaptesa i ingenuïtat, i les burles de què seran objecte per part de les parelles rivals. Serà difícil, doncs, trobar-lo. Potser hi aniré primer com a espectador, per aprendre i pel pur plaer de veure els qui de veritat saben jugar. Veig, però, un problema encara i és que, en veure'm per allí, vulguen que forme part de la junta directiva. Això em faltaria només!
