El títol de la columneta de hui és normativament correcte, però, a pesar del seu ús tradicional i actual, no ho era, durant unes quantes dècades, per decisió de visions rectificadores de la nostra parla. Segons la vella norma, calia dir i escriure, sempre, «en pujar l'escala», independentment que l'acció fora pujant l'escala o després de pujar-la. Ara ja té carta de naturalesa normativa totalment en tots els territoris on es parla esta llengua, ja que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja fa 12 anys, i l'Institut d'Estudis Catalans, en fa dos, han inclòs la construcció lingüística «al + infinitiu» en les seues gramàtiques normatives. De manera que podem dir i escriure formalment «Al pujar l'escala em vaig trobar el mòbil que havia perdut», «A Andrea me la vaig trobar al girar el cantó de l'estanc».
Fa unes quants dilluns, em felicitava, en esta columneta, per l'acceptació per part de l'IEC de les locucions «degut a» i «donat que» en la seua Gramàtica de la Llengua Catalana, juntament amb altres acceptacions i modificacions normatives, com ara la reducció del nombre de diacrítics, la disminució (encara que mínima) de dièresis, la simplificació ortogràfica de la erre en posició intervocàlica i altres inclusions gramaticals, entre estes la de la construcció del titular de hui. Ja era hora. Diu la Gramàtica normativa valenciana, publicada en 2006, respecte a la seqüència «al + infinitiu» que «És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció 'al + infinitiu'. Es tracta d'una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics».
Eixa seqüència tenia l'estigma de ser un castellanisme, i per tant rebutjable per a l'elitisme excloent, però la GNV cita, com a exemple d'ús antic i genuí, passatges del Tirant lo Blanch, que com sabem no era ningun sainet castellanitzant. Sanchis Guarner i Enric Valor van ser dels primers lingüistes, que van apuntar i demostrar la genuïnitat, en la nostra llengua, d'eixa construcció. Jordi Colomina, en el llibre El valencià de la Marina Alta, diu que la construcció «al + infinitiu» és tan antiga com la llengua i posa exemples documentats com «Cantar al batre», «Cantar al llaurar», «Al rompre del dia», «Al pujar de l'escala», «Al pujar de la costera», «Al girar d'un cantó» i altres.
En la ja vella normativa, com que «al + infinitiu» es considerava falta, s'emprava «en + infinitiu» i quedava, a vegades, una frase artificiosa, perquè les dos construccions tenen sentits o matisos diferenciats, ja que en la frase «En acabar de sopar anirem al concert», primer han d'acabar de sopar i de seguida aniran al concert, és a dir, immediatament, a continuació, mentres que en la frase «Al passar per la plaça vaig vore a Maria» hi ha simultaneïtat, 'mentres, al mateix temps, passant'. «Passant per a plaça vaig vore a Maria». Els manuals i llibres de text ja fa temps que fan la distinció. Des de fa poc, l'Institut d'Estudis Catalans, també. Per fi.
