Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Entrevista

Mònica Soler: "Mussolini, Pau Casals... deu ser que m'agraden els calbs"

Mònica Soler: "Mussolini, Pau Casals... deu ser que m'agraden els calbs"

P La primera frase de la novel·la és «Hi ha qui eternament perseguix absències». Quines perseguix vostè?

R Mmm... no ho sé (pensa). Mai no m'he parat a pensar quina absència em falta. Tots tenim absències, però no sé quina perseguisc. Potser el que passa és que fa por, asseure't a pensar quines absències tenim. I omplim el temps per evitar pensar quines absències ens acompanyen.

P Al llibre ix Casals. A l'anterior, «L'amant catalana de Mussolini», eixia el Duce. Li van els personatges reals amb pocs cabells?

R (Riallada) Mire, deu ser que m'agraden els calbs!

P M'ho prenc com un piropo?

Prenga-s'ho, prenga-s'ho ( riu).

P I en canvi, quines dues personalitats tan diferents, Mussolini i Casals...

R Un acaba creant personatges molt diversos. I sempre hi ha allò tan típic d'algun lector que busca alguna cosa de l'autor darrere dels personatges. Sí, Casals i Mussolini són personatges molt divergents, però els dos molt rics, si es busca bé.

P Què li va cridar l'atenció de Casals?

R En Pau Casals és un gran precursor. En primer lloc, sóc una amant de la seua obra. Però després, llegint sobre ell, descobrixes coses fantàstiques. Deia, per exemple, que el cor de la melodia no pot ser a cap paper. O que el més important de la música no és a les notes. Si et pares a pensar, és ben cert, el cor de la composició no pot estar a la partitura.

P Va ser un exiliat. Hi ha exilis i exilis?

R L'exili de Pau Casals va ser un exili de militància. Casals va tindre sempre una gran ànsia de llibertat.

P I de Mussolini, què li va cridar l'atenció?

R Ha, ha, més que el personatge històric, la seua vida íntima. Tenia tota una cort d'amants, i a més algunes d'elles eren intel·lectualment molt potents. Una pensa: què devien vore en Mussolini?

P Què devien vore?

R Només se m'acut allò de l'eròtica del poder. Furgar en la seua vida íntima -que va ser bastant silenciada- i ficcionar va ser tot un.

P Però de veres el Duce tenia una amant catalana?

R Si non è vero, è ben trovato(riu). Perquè no entenia de nacionalitats, era un addicte al sexe. És ficció, però entra als límits de la versemblança.

P Ja que hi ha qui diu que eren catalans en Cervantes, en Colom o en Lope de Vega, també podem sostindre que ho era la Clara Petacci, no?

R Ha, ha. Em sap greu, però la Clara Petacci no era catalana.

P És vostè mig catalana i mig italiana: què és el que menys li agrada de cadascun d’estos pobles?

R M'agraden els dos. Són molt iguals, mediterranis. Càlids, austers, que han passat per una guerra i una postguerra...Encara hi ha moltes coses a flor de pell, sobretot entre la gent gran, perquè la guerra desperta el millor i el pitjor de les persones. No som tan diferents, quan vaig allà em sent molt bé, i ací també.

Compartir el artículo

stats