La setmana passada esta columneta es titulava «Al pujar l'escala» i tractava sobre la condició normativa, en tots els territoris on es parla esta llengua, de la construcció lingüística «al + infinitiu», en frases com l'esmentada, «Al rompre el dia», «Al girar el cantó», etc. Deia que durant moltes dècades eixa seqüència no era acceptada normativament, a pesar del seu ús tradicional i actual, i es preferia, també en eixos casos, «en + infinitiu», en una clara exclusió d'una construcció lingüística d'ús valencià i d'altres zones d'esta llengua. Les dos construccions mencionades contenen distinció de significats i les dos acadèmies normatives del valencianocatalà, primer l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fa 12 anys, i l'Institut d'Estudis Catalans, en fa dos, han donat carta de naturalesa normativa a la seqüència de «al + infinitiu», de manera que podem dir formalment i escriure frases amb eixa forma, sense temor a cap reprovació d'eventuals guardians de les essències idiomàtiques.
Pensava apuntar, en esta columneta, més explicacions sobre eixa aportació a la normativa, per part de les acadèmies mencionades, en un altre article per a més avant, però ho faig en la de hui, a instàncies d'una lectora castellanoparlant, aprenent voluntariosa i decidida d'esta llengua, que em demana que explique amb més exemples la distinció possible entre «en + infinitiu» i «al + infinitiu». Ho faig. La frase «En carregar les taronges al camió, s'ha acabat el jornal, tots a casa, demà més» vol dir 'immediatament després de carregar les taronges al camió, s'ha acabat el jornal i se'n poden anar a casa', mentres que en «Al carregar les taronges al camió, aneu a espai de no abocar-les de colp», significa 'mentres, al mateix temps, alhora que carreguen les taronges al camió, han d'anar a espai de no abocar-les de colp'. En les frases «En deixar el menudet en l'escoleta, te'n vens de seguida» i «Al deixar el menudet en l'escoleta, no t'oblides de llevar-li l'anorac, que tindrà calor», com en l'anterior comparança, hi ha diferència de sentits i de temps, ja que l'acció de «llevar-li l'anorac» 'es produïx al mateix temps que deixa el menudet', mentres que en l'exemple anterior, «...te'n vens de seguida», és dona a continuació de deixar el menudet'. És a dir, «al + infinitiu» indica simultaneïtat de les dos accions de l'oració, 'al mateix temps', mentres que «en + infinitiu» indica 'acabament de l'acció de l'infinitiu i posterioritat de la següent oració', encara que també pot significar simultaneïtat, com durant algunes dècades ha significat normativament.
Més exemples de l'aplicació normativa de «al + més infinitiu»: abans no era normatiu, ni «a l'anar» ni «al tornar», equivalents als gerundis «anant» i «tornant». Quina animalada! Només era normatiu «en anar» i «en tornar». Ara sí que podem dir formalment i escriure, «A l'anar a l'olivar, de bon de matí, he vist el manta d'Eduardet en la cantina, i al tornar de la plega d'olives, vora migdia, encara continuava allí, amb una copa en la mà. De treballar no es morirà. Quina felicitat!».
En curt
La construcció lingüística «al + infinitiu» indica simultaneïtat de les dos accions de l'oració, 'al mateix temps', mentres que «en + infinitiu» indica 'acabament de l'acció de l'infinitiu i posterioritat de la següent oració', encara que també pot significar simultaneïtat, com durant algunes dècades ha significat normativament. Les seqüències «a l'anar» i «al tornar», equivalents als gerundis «anant» i «tornant», ara són normatives. Abans el sentit d'eixes dos construccions s'incloïen en «en anar» i «en tornar».
